Els materials didàctics en paper poden fàcilment esdevenir recursos didàctics d'una web a punt per descarregar o imprimir, i fins tot pot succeir amb documents d'àudio o vídeo. En molts casos, les activitats didàctiques de tallers interactius són difícilment reproduïbles en paper, però poden esdevenir espais interactius digitals, que facilitin la comprensió de fenòmens complexos amb l'ajut del joc o de reptes intel·lectuals.

Els interactius digitals són l’evolució dels interactius mecànics creats en centres com l’Exploratorium en els anys setanta i vuitanta i que s’han desenvolupat fonamentalment en els museus de ciència i tècnica, els coneguts museus “Hands on”, que faciliten:
a. Interactivitat manual o d’emoció provocadora (Hands on)
b. Interactivitat mental o d’emoció intel·ligible (Minds on)
c. Interactivitat cultural o d’emoció cultural (Heart on)

Ara partim de l’avantatge que els nens estan acostumats a l’entorn digital, en el qual fins i tot juguen habitualment (p.e. consoles). La creació d’entorns virtuals fantàstics i iconografies a mida per a cada edat s’haurà de tenir en compte. En la mesura que aquests interactius tinguin guions vinculats a l’aprenentatge dels nens a les escoles, el potencial educatiu encara serà superior. Per això, és important la coordinació de gabinets didàctics i docents, com a coautors d’aquests recursos digitals.

Quan parlem d’educació no tan sols ens referim a públic infantil o juvenil, sinó també a públic adult en continu aprenentatge. Pocs recursos s’han esmerçat per a aquest grup d’edat, que té els seus propis interessos i agenda personal, i que pot esdevenir excel·lent aprenent tant en el món analògic com digital.

Actualment els gabinets didàctics comencen a tractar nous perfils de públic. La gent gran, per exemple, que ara disposa de més temps lliure i gaudeix de bona salut per fer activitats culturals, pot tenir dificultats d’interacció amb els aparells informàtics. Qualsevol simplificació de menús, d’accessibilitat o de visibilitat pot afavorir la seva visita. L’arribada i la integració de col·lectius d’immigrants també obliga el museu a adaptar el seu discurs i els materials didàctics al nou públic. Finalment, els especialistes també poden requerir un recorregut a mida.
Per configurar aquests recorreguts a mida, la tecnologia pot esdevenir una eina molt útil. Tots els dispositius mòbils (telèfons mòbils, iPod, PDA, iPhone) poden substituir les audioguies i convertir-se en guies multimèdia per qualsevol perfil, fins i tot tenint en compte persones amb discapacitats i de diverses llengües. En la mesura que el museu aprofiti les tecnologies per gestionar millor la diversitat del seu públic, esdevindrà una institució més global.
Un dels exemples modèlics en el nostre país és Educathyssen (http://www.educathyssen.org/), un gabinet didàctic dins del Museu Thyssen-Bornemisza que s’ha especialitzat en la cibermuseografia tenint en compte la diversitat del seu públic. A part dels recursos interactius en línia, Educathyssen s’ha interessat a generar comunitats virtuals, en què s’incentiva la participació del públic en relació amb una exposició, curs o conferència pautat per un moderador.
La idea de la participació del públic a través d’Internet es vincula al nou concepte de web social o Web 2.0, terme encunyat per Tim O’Reilly el 2004. Una sèrie de programes tècnics permeten al visitant virtual de contribuir amb la creació de continguts a través d’eines com les wikis o els dietaris de bitàcora (blogs). La seva incorporació al món del patrimoni és encara poc rellevant, però s’espera que en el futur el públic esdevingui creador de coneixement del museu.

Com afecta als responsables dels museus

En la mesura que les TIC (tecnologies d'informació i comunicació) suposin un valor afegit al treball que fan, permetin reduir el temps invertit en tasques mecàniques i donin més opcions de comunicació i didàctiques, els museòlegs n'acceptaran la introdució.

La introducció de les TIC en el món del patrimoni ha de tenir en compte els recursos humans de què disposa. Momentàniament, una de les tasques afegides pel personal dels centres és la digitalització de col·leccions, no tan sols la fitxa sinó també imatges, vídeos o àudios associats. En principi, aquesta catalogació digital ja està força estesa, i fins i tot la seva exportació directa a web (p.e. programa DOMUS, Museum Plus), però manquen exemples que funcionin, i tampoc es plantegen temes d'etiquetatge per altres a aplicacions (XML), ni formats d'interoperabilitat ambaltres sistemes.
En el cas de la difusió per Internet, el problema dels portals de museus és la seva gestió diària, que no pot dependre constantment de tècnics per actualitzar els continguts. Des de fa anys s'estan generalitzant els CMS o gestors de contingut, programes per gestionar llocs web organitzats a partir de bases de dades, amb una sèrie de funcions integrades que van des de una galeria d'imatges fins a blogs, xats, agendes, notícies, gestor d'idiomes, etc. En principi, un informàtic genera l'estructura i el format de la plantilla del CMS, i el mateix personal del museu pot administrar els continguts dinàmics de la web a partir de la base de dades.
En aquests moments, s'està experimentant amb sistemes de transformació de continguts etiquetats adequadament en XML per tal que es puguin fer servir en diverses aplicacions i/o plataformes, i que puguin esdevenir part dels continguts d'un portal web, un DVD, un catàleg en paper, una guia PDA, etc. Ara bé, malgrat que en l'àmbitl d'objectes pugui semblar senzill, quan es planteja aplicar-les a narratives esdevé força més complex.