L’arquitectura industrial catalana més significativa està lligada al Modernisme, moviment artístic que uneix la tradició, la cultura i l’entesa, en tots els àmbits, amb l’individualisme i el romanticisme de l’Art Nouveau i que dura uns quaranta anys, fins a l’arribada del Noucentisme caracteritzat pel classicisme i la funcionalitat.
Pel que fa a aquesta arquitectura industrial tres noms, per a mi especials, són avui vigents:
Josep Amargós i Samaranch (1849-1918), autor de la Torre de les Aigües al Tibidabo (1902), entranyable símbol en el perfil de la serra de Collserola, n’és un d’ells.
L’Escola Industrial de Barcelona al carrer Urgell, a les instal·lacions de l’antiga fàbrica Batlló, és una de les obres principals de l’arquitecte Rafael Gustavino Moreno (1842-1908), virtuós de les voltes catalanes que encara inspiren moltes de les formes estructurals.
I, finalment, cal que em refereixi a l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931), autor d’un dels edificis més brillants i representatius del Modernisme industrial, l’actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (1907-1908).
El projecte de la restauració d’aquest conjunt es va desenvolupar, segons un criteri que crec del tot en vigor, intentant recuperar la senzillesa i puresa originals de l’edificació que, en aquest cas, pertany al Muncunill d’estil més depurat, al Muncunill de les façanes estucades i dels perfils corbs.
Així, la proposta preveu l’enderroc de tots els afegits, l’aïllament visual des del Museu dels edificis adjacents, la reconstrucció de les façanes originals i la restauració de les voltes, incloses les lluernes, tenint sempre present la idea motriu del projecte: la construcció d’un soterrani dessota la nau, on situar tots els espais tancats, per mantenir la visió global de la sala i del mar de voltes de la coberta, que continua sent una de les imatges cabdals del Modernisme.