Obrir aquesta font demana una gamma de tècniques complementàries emprades en diferents especialitats: la història, l’arquitectura, el dibuix, l’arqueologia i, a vegades, també les eines particulars de l’arqueologia industrial. Tot plegat és el procés de recopilació, anàlisi i interpretació dels testimonis que coneixem com la documentació. Ara bé, si volem capturar l’òptima informació de la manera més efectiva possible, cal plantejar una estructuració de les tècniques més adients per a cada cas.
Per simplificar la tasca de dissenyar un projecte que integri totes les tècniques per utilitzar, hem creat un protocol que ordena la documentació en diversos nivells.
Un exemple d’un projecte de documentació Bàsica, de nivell 1, pot ser un inventari de béns immobles. L’objectiu dels inventaris és recollir, ràpidament, una informació relativament superficial d’una gran quantitat d’elements. Serveix per millorar el nostre coneixement del patrimoni de tot un territori, i és un instrument fonamental per orientar les polítiques de conservació i de recerca. Així, la memòria escrita consisteix a localitzar cada element, fer-ne una descripció breu i anotar l’edat; la recerca documental sovint no va més enllà de localitzar mapes antics; una fotografia de l’exterior potser acompanyada per un croquis i un resum del procés.
En canvi, l’objectiu d’un projecte de documentació Analítica, de nivell 3, és entendre de la millor manera possible el funcionament i desenvolupament d’un sol element important. A la memòria, a totes les seccions del nivells anteriors s’hi afegeixen un examen integral i una valoració de les estructures preexistents. La planimetria pot incloure dibuixos de detalls constructius i de la maquinària, reforçats per fotografies. S’han de consultar els arxius principals i fer-ne un índex documental i cartogràfic. Finalment és important documentar els processos, quan encara n’hi ha testimonis: això vol dir preparar un esquema gràfic dels moviments de materials arreu del conjunt, entre una secció i les altres, enregistrar audiovisualment l’activitat industrial –si encara té lloc– i fer un inventari dels components principals. L’exemple presentat aquí és el d’un molí d’arròs del Delta del Llobregat, enderrocat pel projecte de desviació del riu el 2006.
En casos urgents, quan hi ha risc que el bé desaparegui, és més important fer la planimetria i la fotografia. Es poden estudiar tots els papers amb tranquil·litat una vegada que s’han perdut els testimonis materials.
Com es tria el nivell més adequat per a cada cas? Generalment, es poden seguir tres criteris. Primer, el valor o la significació patrimonial del bé; segon, la urgència del cas a causa del seu estat de conservació i tercer, els recursos (a vegades pressupostaris) disponibles per dur a terme l’estudi.
S’emfatitza la necessitat d’intentar captar l’activitat productiva, és a dir, els processos industrials. Massa sovint es llegeixen memòries amb descripcions molt detallades del contenidor i de la seva evolució arquitectònica, amb excel·lents dibuixos i fotografies glorioses que, no obstant, no donen cap idea del que tenia lloc en aquell espai. Qui hi treballava?
Com s’hi dedicaven, doncs? En l’arqueologia industrial, el procés és la clau per comprendre la interacció entre les persones i els béns.