Quan el 1995 dissenyàvem el que havia de ser la primera edició de la Setmana de la Ciència a Catalunya, vàrem analitzar el que es feia en aquells moments a Europa; sobretot, ens vàrem fixar en els models francès i britànic. Òbviament no es podia aplicar a Catalunya el mateix que es feia a altres països amb major tradició i recursos; calia adaptar el model a seguir a les nostres particularitats. L’objectiu era clar: volíem apropar la ciència a la ciutadania. I volíem fer-ho amb criteris de territorialitat (no podia ser un esdeveniment que només tingués lloc a la ciutat de Barcelona), de sostenibilitat (que perdurés en el temps), i de donar el protagonisme a aquells que realment n’eren els principals actors (les entitats arreu de Catalunya que es dediquen en major o menor mesura a la divulgació de la ciència). La Setmana de la Ciència havia de servir, sobretot, de paraigües a tantes iniciatives arreu del territori que fan una activitat continuada al llarg de l’any; la Setmana de la Ciència els havia d’ajudar a promocionar les seves activitats vers l’opinió pública i fer-les arribar a un públic més ampli a través dels mitjans de comunicació. La immensa diversitat d’entitats participants en les edicions de la Setmana de la Ciència (universitats, museus, societats científiques, ajuntaments, biblioteques, empreses, parcs naturals, agrupacions, escoles, administració, etc.) genera una certa complexitat però, alhora, representa el principal actiu de la Setmana. Durant aquests anys, hem pogut observar també l’evolució d’aquests agents de divulgació científica. Si fa tretze anys havies d’explicar quin tipus d’activitats enteníem per divulgació científica; avui, molt gratament, les iniciatives es multipliquen arreu i hem vist créixer un notable interès de divulgació entre els centres i els grups de recerca, fins al punt de tenir gent especialitzada en aquesta tasca dins del seu grup.

Com a organitzadors, a més d’una primera tasca de promoció entre els agents del sistema de ciència i societat, ens tocava, també, fer les funcions de màrqueting, comunicació i premsa, així com, amb certes dificultats, la de captació de finançament per tirar endavant la iniciativa. Fruit d’això ha estat sempre l’elaboració d’un programa coordinat d’activitats, la publicació del programa en format llibret (excepte la SC ’08) i accessible a la pàgina web www.setmanaciencia.cat; la realització d’una roda de premsa i unes notes de premsa dirigides als mitjans de comunicació; la producció i distribució de pòsters, banderoles per als carrers; inserció d’anuncis en premsa, ràdio i TV; monogràfics als diaris, etc. Cal dir que el ressò mediàtic de la Setmana de la Ciència ha ajudat a consolidar aquest esdeveniment en l’agenda cultural del nostre país.
Durant les primeres deu edicions de la Setmana de la Ciència, totes les disciplines científiques hi cabien. Després es va focalitzar en un tema especial (enguany, per exemple, en l’Any Internacional del Planeta Terra) per tal de facilitar l’adopció d’un missatge clar i comunicatiu. Segurament això potser ha facilitat la comunicació, però ha anat en un cert detriment del nombre d’activitats potencials que no s’identifiquen amb el tema.