Jordi Rogent i Albiol (Barcelona, 1948) és arquitecte i diplomat en urbanisme i treballa en temes relacionats amb el Patrimoni Arquitectònic des de l’any 1972. És membre d’AADIPA (Agrupació d’Arquitectes per la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, abans Comissió de Defensa del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), d’AMCTAIC (Associació del Museu de la Ciència, de la Tècnica i l’Arqueologia Industrial de Catalunya) i des del 1995 és Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Autor de nombrosos treballs relacionats amb el Patrimoni Arquitectònic (projectes i obres d’intervenció, estudis històrics, Declaracions, Catàlegs i Plans Especials de Protecció …), conferenciant i autor de nombrosos articles de divulgació del mateix. Entre 1993 i 2013 va ser el Cap del Departament de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona.

Què és l’Arquitectura del Ferro i quines són les seves aportacions a la història de l’arquitectura?

Entenem per “arquitectura del ferro” aquell conjunt de construccions i elements ornamentals bastits bàsicament amb ferro durant el segle XIX i el primer terç del segle XX, quan va començar la gran època del formigó.

Gràcies al desenvolupament de les tècniques metal·lúrgiques a partir de finals del segle XVIII es comença a usar el ferro (i l’acer, combinació de ferro i carboni) com a element estructural i, també, com element ornamental. Des del punt de vista estructural s’aprofiten les seves característiques de resistència tant a la compressió (capacitat de suportar pressions molt superiors a la resta de materials usats fins aquell moment en elements verticals com la pedra, els elements ceràmics i la fusta) com a la tracció (capacitat  de suportar esforços en els elements horitzontals). I, també, s’aprofita la relativa facilitat de fusió del ferro per fer elements ornamentals de forma repetitiva.

A mida que avançava el segle XIX, i s’anava desenvolupant la coneguda com a “revolució industrial”, la industria anava demanant solucions que permetessin edificis més alts, amb espais interiors més grans i lliures d’obstacles i amb elements que aguantin pesos més grans i  façanes que tinguessin més espais que deixessin entrar la llum.

I “el ferro” podia portar solucions a aquests requeriments gràcies a la possibilitat d’obtenir, amb les tècniques de laminació, elements de diferents seccions i mides exactament iguals aptes per a ser unides entre sí (primer amb la tècnica del roblonat i, després, amb la de la soldadura) formant estructures més complexes i, mitjançant la millora de les tècniques de fosa, per fer elements ornamentals o funcionals (com elements de recollida d’aigua i baixants per exemple).

Jo penso que l’ús del ferro comporta una aportació cabdal a la història de l’arquitectura ja que no només permet la construcció d’espais interiors lliures molt més amplis, alts i lluminosos, si no també la prefabricació dels elements constitutius d’un edifici per muntar-los en un altre indret i amb solucions repetitives en tots. I això tant per als elements portants com als de tancament o decoratius. Permet una major velocitat de muntatge i l’aparició d’edificis “quasi iguals” en diferents indrets, facilitant l’aparició d’empreses especialitzades en la fabricació de peces iguals que són enviades als diferents indrets de muntatge. En molts edificis industrials catalans trobem, per exemple, pilars del mateix model i fabricats a Anglaterra.

Encavallades i bigues en gelosia (Hivernacle, Barcelona)

Catalunya, i sobretot Barcelona, conserven nombroses construccions relacionades amb l’arquitectura del ferro: mercats, estacions de ferrocarril, ponts fàbriques, … quina valoració en fa d’aquest conjunt?

El període del que coneixem com l’arquitectura del ferro coincideix amb una època de fort desenvolupament de la industria a Catalunya i del gran creixement que es dona a Barcelona, amb l’Eixample, a partir del 1860. A Catalunya i a Barcelona, des de l’ús dels primers pilars de fosa (vinguts des d’Anglaterra) a finals de la primera meitat del segle XIX, fins a les estacions de França, a Barcelona, o de Portbou a finals dels any vint del segle XX o les Torres del Transbordador del Port de Barcelona als primers anys trenta del mateix segle, construïts ja amb materials i tecnologies totalment catalanes, tenim multitud d’edificis que poden inscriure’s, total o parcialment, a l’arquitectura del ferro i que responen, com s’ha dit, a les noves necessitats de la població.

Construcció del pont de Mora d’Ebre (1915)

Mercats (dels que en Ramon Graus en parlarà abastament), elements lligats a les línies de ferrocarril (ponts, cobertes d’andanes i marquesines d’estacions) o d’algunes carreteres, estructures (pilars i altres elements de sustentació, jàsseres i bigues) de fàbriques, magatzems, escorxadors, i també d’edificis residencials en una progressiva substitució dels elements de fusta, quioscs de música i begudes, dipòsits d’aigua (destaquem el de la fàbrica Vincke a Palafrugell) … però, també, monuments i elements de tancament i/o ornamentals. Hem d’esmentar aquí els monuments de l’almirall Galceran Marquet i a Cristòfor Colom (a Barcelona, protagonitzats per les columnes de fosa), les reixes de tancament d’espais enjardinats o d’amagatzement a l’aire lliure aprofitant la facilitat de repetició i adaptació de models de fosa. Així “el ferro” és visible no només a l’interior dels edificis (i a vegades amagat en la seva estructura) sinó també en el paisatge urbà residencial, de lleure o industrial.

Penso que a Catalunya, i no solament a Barcelona, tenim una representació molt important, en nombre d’elements i en valor patrimonial, d’aquest tipus d’arquitectura en totes les seves variants i la seva valoració global entenc que s’ha de considerar com a molt positiva.

Inventariar, estudiar, difondre, … en quina situació es troben els elements patrimonials relacionats amb l’arquitectura del ferro? Són prou valorats?

A Catalunya, com a la resta d’Europa i América, cada vegada es parla més de patrimoni en general i de l’arquitectònic en particular i, aparentment, ha augmentat molt l’interès per la seva preservació. En els darrers trenta anys una part important de la societat catalana ha descobert que al voltant seu existeixen restes materials, i immaterials, que ens expliquen aspectes del nostre passat i el concepte “patrimoni” s’ha anat ampliant, passant de l’atenció a edificis i/o elements com a peces individuals a entendre el valor dels conjunts i, darrerament, introduint el concepte de Paisatge Cultural. Aquí no es valora només la importància d’una part del territori des d’un aspecte del patrimoni (constructiu, arquitectònic o urbanístic d’uns edificis) sinó, també, de les relacions de vida, de treball, sociològiques … que s’hi donaven i, també, de relació amb l’entorn.

Estació del Nord (Barcelona)

Al principi del paràgraf anterior he introduït l’adverbi “aparentment” doncs la protecció d’un element individual o d’un paisatge cultural comporta moltes vegades una limitació dels aprofitaments edificatoris o d’usos i uns majors costos d’intervenció i això disminueix el seu valor de mercat, si s’entén aquest només des del punt de vista econòmic, el que els porta, masses vegades encara, a no protegir administrativament “per si un cas”. Aquest fet, comú a tot el patrimoni immobiliari en general es dona, encara, potser amb més força en l’arquitectura del ferro, i especialment en el que coneixem com a patrimoni industrial, al ser aquest el tipus de patrimoni introduït més recentment, i fàcil de desmuntar i vendre, en alguns casos, “a pes”.

Tanmateix s’ha de reconèixer que cada vegada es valora més l’arquitectura del ferro tant pels seus valors estètics i espacials com per la seva relació amb els altres conceptes dels que he parlat: el reconeixement del món del treball i de les aportacions de la revolució industrial, de  l’evolució de la civilització i de les xarxes de transport … . Això ha fet, a Catalunya i la resta de països, que cada vegada apareguin més estudis sobre edificis o elements “de ferro” i que en els llistats dels inventaris (treballs de reconeixement d’elements, edificis i/o conjunts amb valor patrimonial) i dels posteriors catàlegs (documents per a la protecció administrativa) i Plans Especials de Protecció (documents per a una eficaç protecció) cada vegada apareguin més elements de l’arquitectura del ferro.

Penso, per tant, que aquest tipus d’arquitectura cada vegada està més valorada, i el que és més important, respectada doncs, com he dit, la valoració no sempre comporta el respecte. Comencem a tenir un ampli llistat d’intervencions respectuoses i interessants però la societat civil i les administracions no podem baixar la guàrdia. Ens ho demostra el fet que cada vegada podem veure més espais semipúblics, com botigues per exemple, amb elements de ferro (columnes, pilars i jàsseres) a la vista, una vegada convenientment protegits contra el foc.

Una vegada jubilat de l’Ajuntament de Barcelona m’he anat decantant per dedicar-me més al meu despatx professional, per incrementar l’assessorament de projectes d’intervenció en el Patrimoni en general i per treballar amb associacions d’estudi, divulgació i protecció de temes i elements patrimonials. Ara estem estudiant com començar una col·laboració amb el Departament de Geografia de la Universitat de Lleida en un programa d’Inventari de Patrimoni Industrial a nivell de tot Catalunya.

 


Imatge destacada: Estació de França (Reinhard Jahn, Mannheim – Wikicommons)


Per saber-ne més:

Currículum Vitae de Jordi Rogent

Entrevista a Jordi Rogent