Ramon Graus recentment ha estudiat molt de prop el mercat del Born: per una banda, acaba de comissariar, amb Manuel Guàrdia i José Luis Oyón, l’exposició “Born: Memòries d’un mercat” (2017) a El Born Centre de Cultura i Memòria i, per l’altra, ha publicat la monografia “L’arquitectura del mercat del Born” (Ajuntament de Barcelona, 2017).

És arquitecte i professor d’història de l’arquitectura i de la construcció a la Universitat Politècnica de Catalunya des de l’any 1999 i professor del Màster de Restauració de Monuments (MRM). La seva recerca s’ha centrat en l’estudi històric de les interdependències entre tècnica i arquitectura durant els segles XIX i XX. Per això, l’arquitectura del ferro ha esdevingut un dels seus eixos de recerca amb diverses aportacions, per exemple, sobre l’arquitecte i constructor d’estructures de ferro, Joan Torras Guardiola.

El Mercat del Born és un dels primers edificis construïts amb ferro a Barcelona. Tot i ésser molt popular entre els barcelonins, són pocs els qui en coneixen el seu valor patrimonial. Podria fer-nos-en cinc cèntims?

El mercat del Born en obres (“La Ilustración Española y Americana”, 1875)

El mercat em sembla valuós patrimonialment per quatre raons: en primer lloc, el seu interior de ferro i vidre fou vist i encara el veiem com d’una rabiosa modernitat i d’una gran bellesa; en segon lloc, fou construït amb una decidida voluntat monumental que s’expressa amb els accessos per sota d’uns arcs triomfals de ferro que són coronats per una gran cúpula-mirador octogonal, per tant ha esdevingut, com diuen els nord-americans, un landmark de la ciutat, clarament reconeixible per als ciutadans; en tercer lloc, és un dels exemples més antics que conservem de l’arquitectura del ferro, ja que fou inaugurat l’any 1876, i, finalment, en quart lloc, va ser un dels bucs insígnia de la lluita democràtica contra les estructures del tardofranquisme i acumula una gran càrrega simbòlica per a la ciutat.

Cal assenyalar, però que quan es va construir el mercat entre 1874 i 1876, Barcelona ja portava ben bé quaranta anys d’experiències amb ferro colat. Deixeu-me que us en faci un breu repàs. El ferro colat va arribar amb la màquina de vapor de les fàbriques tèxtils. El famós vapor Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia., de 1833, estava acompanyat d’una foneria i un taller mecànic per a reparar i mantenir les màquines de filar i teixir. La foneria de Valentí Esparó va sorgir d’aquesta mateixa fàbrica el 1839. Els espais de treball de les fàbriques, amb les seves columnes de ferro colat foren el primer espai on s’experimentaren les possibilitats del ferro. Ben poc després, va arribar el ferrocarril i les quatre principals estacions de Barcelona, la línia Barcelona-Mataró, de 1848, la línia Barcelona-Granollers (després de França), de 1854, la línia Barcelona-Martorell, també de 1854, i l’estació del Nord, de 1861, s’havien dotat de grans cobertes de ferro que protegien les andanes. D’aquestes estructures, només s’ha conservat una part de l’Estació del Nord, ocupada actualment per un poliesportiu municipal.

Vull dir amb això, que el mercat del Born, dissenyat, quasi en duet, pel mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre i l’enginyer de La Maquinista Terrestre i Marítima, Josep Maria Cornet i Mas, és l’obra més acabada d’una tradició ja consolidada a Barcelona. El que és nou és el tipus d’edifici, el de mercat cobert a la manera de la tradició de mercats de barri francesos endegada a partir del modèlic mercat de Les Halles de Paris. Fa uns anys l’historiador Esteban Castañer ja va mostrar tot una sèrie de temptatives de construir coberts de ferro per als mercats de ferro, entre 1848 i 1873 que no van reeixir per problemes pressupostaris de l’Ajuntament de Barcelona. El mercat del Born es pogué construir perquè hi tenia associada l’operació immobiliària que havia de finançar el parc de la Ciutadella.

Els mercats de ferro presenten unes particularitats constructives pròpies. Podria resumir-nos-les, prenent com a referència el mercat del Born?

El mercat del Born en un gravat de Castelucho (“Diccionario industrial”, 1890)

La construcció del mercat del Born reflecteix un moment de canvis i de transició de la manera de construir amb ferro. Durant la primera meitat de segle XIX el material protagonista havia estat el ferro colat, és a dir, la fosa en estat líquid es colava dins d’un motllo i obteníem tantes peces seriades de la forma que volguéssim, per exemple, columnes de ferro colat. Però a mig segle XIX, els nous procediments de producció permeteren obtenir ferro laminat, és a dir, al passar una barra de ferro en calent per uns corrons podíem obtenir perfils en forma de L o de doble T que es podien manipular i unir per a fer estructures triangulades. El mercat del Born utilitza aquests dos tipus de ferro: les columnes són de ferro colat, mentre que les grans encavallades són de ferro laminat. El mercat de Sant Antoni, que pertany a la mateixa generació de mercats, està construït de manera semblant. En canvi, la generació següent, la que consolida el sistema de mercats de Barcelona tal com l’ha estudiat els professors Manuel Guàrdia i José Luis Oyón, ja és molt diferent. Els mercats de Barceloneta de 1883, de la Concepció i d’Hostafrancs de 1888 i de la Llibertat, de 1892, són aixecats amb una estructura integralment de ferro laminat i només utilitzen el ferro colat com a element decoratiu.

Tornant un moment al mercat del Born, el més interessant de tot és veure com Fontserè combina l’estructura de ferro amb uns elements de tancament molt prims, formats per parets de maó de dos colors i una persiana de lamel·les de vidre i per una teulada de teula marsellesa envernissada de dos colors. Front la construcció tradicional de parets gruixudes en la que només s’obrien unes estretes finestres ara ens trobem una construcció lleugera i transparent que era una completa novetat per a l’època. I fixem-nos que, com apuntava Walter Benjamin, no és feia de ferro i vidre un ajuntament o una església, sinó aquelles “construccions dedicades a fins transitoris” com els mercats coberts, els hivernacles, els halls d’exposicions o les estacions de ferrocarril, amb molta menys tradició a les seves espatlles.

Els arquitectes de finals del segle XIX van debatre acaloradament sobre el ferro colat com a material constructiu, i el seu ús va ser qüestionat per una part del col·lectiu professional. Com es valora aquest debat a ulls del segle XXI?

Portada del llibre “L’arquitectura del mercat del Born”, editat pel Born CM (2017)

Bona part dels arquitectes del segle XIX tenien formació acadèmica i havien estat formats en els codis neoclàssics on les proporcions i els ordres clàssics garantien la coherència de l’arquitectura i la seva bellesa. En canvi, quan va arribar el ferro que aguantava molt més pes que la pedra, per aguantar el mateix pes es podia posar una columna molt més prima que una de pedra. Però això canviava les proporcions de l’arquitectura i era lògic que molts arquitectes no creguessin que és pogués fer veritable arquitectura amb aquell material. Però, el negoci és el negoci, i el cert és que ben aviat es feu evident que amb ferro es construïa més ràpid i es podien cobrir espais més grans. A la vegada, el ferro era el nou material de la indústria i és convertí en un símbol de progrés. En aquesta segona etapa hi havia dos posicions: fer-lo servir, però amagar-lo sota d’acabats tradicionals, o bé fer-lo servir deixant-lo vist tal com s’havia fet al mercat del Born o com defensava l’arquitecte francès Viollet-le-Duc.

I contestant a la segona part de la teva pregunta, podríem dir que aquesta doble posició és la que encara es manté avui dia. Bona part de les estructures d’acer es solen deixar amagades, en part perquè el compliment dels estrictes codis contra-incendis no ens permeten utilitzar el ferro sense recobrir. Però fixeu-vos com una part considerable de l’arquitectura que anomenem high-tech segueix utilitzant l’acer expressivament vist perquè per aquesta arquitectura la construcció segueix essent un generador del projecte com ja havia defensat fa un segle i mig Viollet-le-Duc davant del debat del ferro.

Quins projectes té per al futur?

Seguir amb l’estudi de l’arquitectura catalana dels segles XIX i XX. Em sembla que hi ha un camí a recórrer que s’apropi a la materialitat de l’arquitectura i analitzi el paper nuclear que la tècnica juga en l’arquitectura de la contemporaneïtat. En la tesi doctoral que em van dirigir els professors Pere Hereu i Jaume Rosell ja apuntava camins de recerca que tinc oberts, com la relació productiva entre arquitectes i enginyers, l’arribada de tècnics estrangers a Catalunya, les implicacions dels orígens del formigó armat o la mitificació de la tècnica a la nostra societat.

Imatge destacada: Mercat del Born (Eric Vökel)


Per saber-ne més:

Perfil de Ramon Graus a la UPC

Graus, R., 2016. «Michel de Bergue, Josep Maria Cornet i Mas, Joan Torras Guardiola: Tres pioneros de las estructuras metálicas en Cataluña». A: P. Navascués i B. Revuelta, ed., De Re Metallica: Ingeniería, hierro y arquitectura. [Madrid]: Fundación Juanelo Turriano, p. 127-140