Josep Maria Calafell és un mestre fonedor jubilat que va desenvolupar tota la seva carrera professional a La Maquinista Terrestre i Marítima:

Productes fets de ferro colat

« Vaig començar a treballar a l’Escola d’Aprenents de La Maquinista l’any 1948. Després de 3 anys d’estudis i pràctiques de taller, equivalents als estudis d’oficialia –que avui s’anomenen Formació Professional– vaig obtenir el grau d’oficial de 3a com a “fonedor  moldejador”. Gràcies a l’aprofitament, vaig poder continuar amb els estudis de Pèrit Industrial, en la versió d’estudis lliures, és a dir, amb dispensa d’assistir a les classes oficials de l’Escola Industrial de Terrassa.

Fins a l’any 1957, i amb convocatòries dins la pròpia MTM, vaig ascendir a oficial de 1a i vaig acabar el estudis de peritatge. Vaig participar en un intercanvi d’estudiants entre la Maquinista i l’empresa Sulzer, de Suïssa, que va durar 6 mesos i em va donar experiència sobre la professió.

Al retorn d’aquesta estada, em van proposar com encarregat de la secció de foneria de l’empresa Maquinaria Industrial de Manresa, propietat de la Maquinista, a la qual començaven a enviar la producció de la secció de “foneria petita”.

A partir  de 1959, i per promoció personal, vaig deixar la Maquinaria Industrial per anar a una foneria del País Basc en qualitat de Pèrit Industrial, com a preparador de la mecanització i automatització del procés de fabricació de motlles per a sèries.

L’any 1967, degut a una forta crisi general, vaig haver de deixar l’àmbit de la foneria per un altra branca de la mecànica. A causa d’aquesta nova vinculació, vaig descobrir unes foneries de “ferro colat” molt més mecanitzades i automatitzades que les que fins aleshores havia conegut. Actualment, tinc convalidat el títol de Pèrit Industrial Mecànic pel d’Enginyer Tècnic Industrial en Mecànica.»

· · · · · · ·

1.- Qué és el “ferro colat”? Podem dir que “ferro colat” és sinònim de “ferro emmotllat”? 

Colant el ferro líquid

El ferro colat, es una aliatge de ferro amb carboni  i silici amb un contingut del 2  al  4%, de carboni i del 1 al 3% de silici, obtingut per fusió  amb el forn anomenat cubilot i també en forns elèctrics. A més a més d’aquests dos últims  elements, pot tenir continguts de manganès, sofre i fòsfor,  segons les aplicacions de les peces que es volen obtenir.

Crec que no podem dir “ferro emmotllat” ja que el ferro es el material, de la peça, obtingut per fosa i no per motlle, que es on  “colem o aboquem”  el ferro en estat líquid per  l’entrada anomenada “colada” que habitualment tenen en forma d’embut.

D’acord amb el contingut de carboni el “ferro colat” pot tenir el cognom de ferrític, perlític, blanc o cementita, i també, segons contingut dels altres elements, pot ser nodular, mal·leable, dúctil, esferoidal. Inclús pot tenir el nom de procediments o de sistemes d’obtenció com, per exemple, Meehanite.

2- Què és un motlle de “fundició”  i per a què serveix?

Eines de moldejador

El motlle es un negatiu de la peça que volem aconseguir i, una vegada acabat, s’hi colarà el “ferro colat”. Per norma general són d’un sol us, és a dir, que només en serveix un per cada peça i s’obtenen cobrint d’arena o terra el model i  compactant-la dintre una caixa o suport exterior.

Les arenes o terres estan compostes per quars, argila, pols de carbó i altres components per aconseguir les característiques de plasticitat per adaptar se al model, a la resistència al foc i a altes temperatures i permeabilitat per deixar escapar els gasos produïts durant la solidificació dins el motllo. Es preparen en molins preparats per aconseguir una homogeneïtat dels components.

3- La documentació medieval ens parla de motlles d’arena o terra i “patrons” de fusta o metall. Podria explicar-nos què són i si encara es fan servir?

Els motlles  mes comuns es componen de dues peces o caixes, sense fons ni tapa –que de normal son rectangulars–, i de  terra o arena que es va premsant i compactant, manualment o mecànicament, cobrint tot el “patró “o model.  

Tancant el motlle

Es fan de dues parts per poder treure el model, fer-hi els conductes per la entrada del ferro i sortides de l’aire, comprovar que no tingui defectes al retirar el model i col·locar els “noios” que son els negatius dels forats de la peça.

Els models acostumen a ser de fusta, encara que depenent de la quantitat de vegades que s’han de fer servir, n’existeixen de metàl·lics i d’altres materials, com resines.

Actualment  crec que encara es podrien trobar foneries amb “moldejat manual”

El motlle és el negatiu de la peça que volem aconseguir dins el qual s’hi “colarà” el ferro en estat líquid -‘ferro colat’-.

4- Com es fabricaven els motlles a La Maquinista? Quins processos i perfils professionals hi intervenien? 

La secció de foneria de La Maquinista era bàsicament per consum propi, per això no era una foneria mecanitzada, ni molt menys automatitzada com les que actualment existeixen. Ara bé, com que tenia una diversitat molt gran de peces,  es podria dir que la fabricació era “artesanal”, doncs es feien peces de totes mides i pesos i en totes les formes de motlles: des del clàssic, en verd, per a les peces petites; el motlle en sec per a peces grans, sense caixa, anomenat “mota”; amb calibre, on el model és el perfil de la peça de revolució que es fa girar sobre un eix central; el motlle permanent, la part inferior del qual servia per moltes vegades. També es feia servir una arena especial “Shell moulding” –o “model calent”– , preparada químicament, que quedava com un motlle dur i rígid però també era d’un sol ús, i tota mena de formes de caixes segons les necessitats de la peça.

Arc d’entrada a La Maquinista, 
amb el cubilot de fundició (fotomuntatge)

Cada operari feia el seus motllos i els deixava col·locats en rengle, fins a omplir tot el seu espai de treball, preparats per rebre el ferro colat. Aquest es transportava manualment des del cubilot, en “pots” de fins a 25 a 30 quilos, o be  en “culleres” portades amb gríes si necessitava més material.

Com una curiositat i confirmació de la feina artesanal dels operaris, vull dir que les eines que feien servir per als retocs i arranjaments, eren de la seva propietat i que cobràvem un suplement del sou en concepte de “desgast d’eines” –aquest era el nom que rebia.

Per fer-se una idea de la gran importància que tenia la foneria dins La Maquinista, cal recordar que, una vegada traspassat l’arc de la entrada principal que encara es conserva a la Barceloneta, les quatre primeres naus, tant a la dreta com a l’esquerra del carrer, eren les seccions de foneries. Hi havia la de “ferro colat”, “petita” i “gran”, amb els seus cubilots; la de metalls no fèrrics, amb el gresol, i la d’acer, amb el forn elèctric i els laboratoris metal·lúrgic , metal·logràfic i  de control de la arena.