Josep Sánchez i Roser Comas són llicenciats en Geografia i Història per la UNED i companys de promoció. Al llarg dels darrers set o vuit anys han estat recopilant informació sobre la producció de ferro a les actuals comarques de la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès, procedent principalment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals i els Arxius Comarcals de la Cerdanya, del Ripollès i del Berguedà.

Josep Sánchez i Roser Comas a l’Arxiu de Puigcerdà

Amb aquest material, extret bàsicament dels volums notarials i processals, están esboçant la història d’una de les zones productores de ferro més importants de Catalunya durant els segles XVI, XVII i XVIII.

Els seus treballs sobre els meners i les fargues de la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès  s’han publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, a l’Erol i properament a la revista L’Era, que recollirà les ponències presentades a les III Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya.

Han signat, a més, el capítol dedicat a la història de la producció del ferro, dins el llibre Història de Cerdanya, i enguany estan finalitzant un estudi sobre la família Ripoll de Bagà, que durant quatre generacions va regentar un taller de construcció d’encluses.

  • El Berguedà, juntament amb el Ripollès i la Cerdanya, han estat territoris històricament vinculats a la indústria de producció de ferro. Pots fer-nos-en cinc cèntims?

Aquestes comarques, tal i com les entenem ara, són una construcció política de principis del segle XIX, moment en el qual la indústria de la producció del ferro ja estava tocada de mort, ja no quedaven fargues funcionant a la Cerdanya actual, les del Ripollès i el Berguedà ho feien amb dificultats, faltant pocs anys per la seva desaparició.

L’època daurada de la producció del ferro en aquestes comarques cal situar-la  en un arc temporal que abraça la segona meitat del segle XVII i tot el segle XVIII. Per tant, primer caldria ressituar les fronteres territorials d’aquest moment.

La Cerdanya d’aquesta època abraçava també la sotsvegueria de Ribes. En el Berguedà, la vall de Toses era depenent de les Baronies de Pinós i Mataplana.

Mina de Ferreres (Ripollès)

Amb aquests matisos, veiem que els jaciments de mineral de ferro més importants estan situats a la Cerdanya (Ferreres i Querol), on es començaran a instal·lar fargues a partir de finals del segle XV i inicis del segle XVI. La situació d’aquestes fargues ve determinada bàsicament per l’accés al carbó vegetal procedent dels grans boscos, és per això que quan la Cerdanya ja està saturada, les noves fargues saltaran les serres del Cadí-Moixeró i s’instal·laran en els llocs més adequats de l’Alt Berguedà. Cal puntualitzar que no es produeix una deslocalització de les fargues per esgotament de boscos, ja que continuaran funcionant 70 anys, com a mínim.

El paper de Ripoll és un altre: aprofitant la seva situació, en l’aiguabarreig dels rius Ter i Freser, disposarà de dos grans corrents d’aigua com a força motriu, al mateix temps estarà en la unió de dues importants vies de comunicació que venen del nord, per una banda la collada de Toses, per anar a la Cerdanya, que es mantenia oberta tot l’any, i per altra banda el coll d’Ares i la collada de Mentet que donaven accés als importants jaciments del Vallespir. Tenint en compte aquests avantatges i el relatiu allunyament de la frontera amb França, que permetia una certa seguretat, s’hi va instal·lar una potent indústria de transformació del ferro que ja és coneguda per tothom.

En conseqüència, les tres comarques estaven íntimament relacionades, cada una amb el seu paper, que es va mantenir més de 150 anys.

  • La recerca que heu dut a terme la Roser Comas i tu ha rescatat de l’oblit un bon nombre de fargues del Berguedà. Quantes n’heu pogut documentar? com valoraries aquests primers resultats i les possibilitats de futur de la vostra recerca?

A la comarca del Berguedà hem pogut situar entre 5 i 6 fargues, és a dir, 2 al municipi de Castellar de n’Hug (Orriols i Rus);  una al municipi de Guardiola (Sant Llorenç); una a Saldes (l’Espà); una a la Quar (les Heures); i finalment la de Palmerola que està a cavall entre el municipi de les Llosses i Borredà.

Cal tenir present que les fargues de la Vansa i de Pedra, a l’Alt Urgell i el Solsonès varen ser construïdes per inversors berguedans, que les van fer funcionar fins a mitjans del segle XIX, per tant, també les hem inclòs en l’estudi.

Mina de Querol (Cerdanya)

Fins a l’inici de la nostra investigació, aquestes fargues gairebé només es coneixien per referències indirectes, per tant, el salt en el coneixement ha estat molt important. Gràcies a la revista l’Erol hem pogut publicar una breu història de cada una d’elles. Així donc, el primer objectiu, respecte les fargues del Berguedà, ha estat acomplert.

Ha quedat al tinter la història dels personatges que van fer possible la construcció d’aquestes fargues, que estaven íntimament lligades, ja sigui a través de propietaris o dels fargaires: aquí tenim encara un camp molt ample per explorar.


“No és gaire conegut que el descobriment de les mines de carbó al Berguedà el van protagonitzar els propietaris de les fargues (…). L’any 1781 varen descobrir les mines i també van fer les proves per la utilització del carbó pedra en la producció i manufactura del ferro.”

  • Creus que les fargues del Berguedà continuen essent un patrimoni injustament oblidat?

Per donar visibilitat a aquestes fargues haurien de tenir una presència física en el territori, és a dir, s’hauria de fer alguna excavació arqueològica en alguna d’elles, i fer-la visitable, per donar a entendre que encara existeixen. Aquesta acció ens podria donar molta informació que podríem contrastar amb les notícies documentals.

Caldria relacionar les fargues amb el món de la mineria i el tèxtil, que són l’emblema de la industrialització al Berguedà,  i situar-les com el que van ser: una avançada de la primera industrialització.

No és gaire conegut que el descobriment de les mines de carbó al Berguedà el van protagonitzar els propietaris de les fargues: en aquest cas els Farguell del Berguedà i els Solanell, que tenien una cama al Berguedà i l’altra al Ripollès. L’any 1781 varen descobrir les mines i també van fer les proves per la utilització del carbó pedra en la producció i manufactura del ferro. Aquest projecte no el van poder portar a terme perquè el Patrimoni Reial no els va donar permís per obrir i beneficiar les mines.

Restes de la farga de Palmerola (Berguedà)

Tampoc és conegut que l’organització del treball en les fargues té moltes relacions amb l’organització de les colònies tèxtils, ja que van coexistir en el temps, encara que pocs anys. Creiem que no cal anar a buscar models a Europa quan aquí ja feia segles que funcionaven.

  • Quins projectes teniu per al futur?

Treballarem en dos nivells: per una banda continuarem fent la història dels meners i de cada una de les fargues de la Cerdanya i el Ripollès; per altra banda, el projecte final seria escriure la història en conjunt de tota aquesta zona productora de ferro, ja que cal considerar-la com una unitat, que en el decurs dels segles XVII i XVIII va ser la més important de Catalunya.

Per saber-ne més:

Fargues de Castellàr de n’Hug

Fargues de la riera de Merlès

Farga de l’Espà

Farga de Sant Llorenç prop Bagà

Farga de Vilanna

Les fargues del Berguedà, un patrimoni injústament oblidat

Els Farguell de Berga