Gràcies a la col·laboració de la Fundació Museu Històricosocial de La Maquinista Terrestre i Marítima SA i Macosa, us presentem un cicle d’entrevistes destinat a posar en valor una de les indústries metal·lúrgiques més rellevants de la Catalunya moderna.

De la mà de professionals vinculats a La Maquinista, descobrireu com era el dia a dia dels protagonistes de la industrialització al nostre país. Us explicaran  com es muntaven les grans estructures arquitectòniques de ferro a inicis del segle XX, quants operaris hi treballaven i quines mesures de seguretat es prenien; qui dissenyava els grans motors de ferro que movien els primers vaixells i ferrocarrils a vapor, i com ha evolucionat la professió al llarg del segle XX. Cal no oblidar que rere les armadures de ferro i els motors industrials s’hi amaga un equip de professionals que dediquen hores i hores a projectar i calcular els més mínims detalls.

Considerada una empresa pionera en la industrialització barcelonina, la petjada de La Maquinista Terrestre y Marítima encara és present al paisatge urbà i a l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Justament per això, el MUHBA li ha dedicat una de les seves guies urbanes i  el documental Mercats de Ferro; La Maquinista i la modernització de Barcelona. Aquest material complementa la guia que explica l’activitat de Macosa, publicada l’any 2017.

·····························

MIQUEL JORBA BENEDICTO

D’operari de taller a director de la Fundació

Miquel Jorba Benedicto treballà a la Maquinista Terrestre y Marítima entre 1964 i 1993. Començà com aprenent a l’escola de la Maquinista (1964-1967) i desenvolupà la seva trajectòria professional com a operari de taller entre els anys 1967 i 1993. Fou membre del Comitè d’Empresa entre 1978 i 1993. L’any 1989 obtingué el Graduat Social i, un any abans de la seva jubilació, ocorreguda l’any 2014, assumí la direcció de la Fundació Museu Històrico-social de La Maquinista Terrestre i Marítima SA.

  • La Maquinista Terrestre y Marítima és considerada una empresa pionera de la industrialització barcelonina. Podríeu resumir-nos breument la seva trajectòria?
Grúa pòrtic per a Astano. 1971

La Maquinista es va constituir el 14 de setembre de 1855, ja fa 164 anys. El seu naixement va estar fortament lligat al procés d’implantació del maquinisme a Catalunya. La fàbrica romangué al barri de la Barceloneta  fins l’any 1967.

Després d’una crisi inicial, va apostar per la diversificació del mercat acceptant totes les comandes que li feien. Va mantenir la construcció d’instal·lacions a vapor i va iniciar la construcció de ponts per a línies ferroviàries, així com les estructures de diferents mercats a Barcelona (El Born, La Concepció, La Barceloneta, Sant Antoni, etc.).

L’any 1882 va començar a fabricar màquines de tren, especialitat que va conservar i millorar fins a la fi dels seus dies, i abans del 1900 ja construïa calderes a vapor per vaixells. També van arribar comandes de locomotores a vapor per diferents línies ferroviàries de Catalunya. Cal fer esment que, durant tot aquest període, l’empresa disposava d’una fundició pròpia que li garantia el material per les seves elaboracions.

L’any 1914 va inaugurar els nous tallers a Sant Andreu i abans d’acabar la dècada del 1920, ja construïa automotors ferroviaris i motors marins dièsel. Del mateix període es la construcció de l’estructura de l’estació de França.

Durant la gerra civil, va esser intervinguda i nomenada com a “Fabrica 0”. L’any 1948, s’inaugura l’escola d’aprenents de la MTM, que fou homologada pel Ministeri d’Educació i Ciència el 1966. L’any 1953, es comencen a construir motors elèctrics per a locomotores i vaixells, i ja a finals de 1958 es va entregar l’ultima locomotora a vapor: una Mikado.

Grúa pòrtic per a Astano. 1971

L’entrada a finals de 1963 de l’enginyer Pere Duran Farell com màxim executiu de l’empresa, va comportar la dinamització de les fabricacions en l’empresa. L’època de fabricació de motors marins i locomotores a vapor havia finalitzat i tocava reinventar-se. Es va passar a construir màquines de tren elèctriques, alternadors per a centrals nuclears, grans turbines hidràuliques i grues portuàries. Més endavant, l’any 1968, es va entregar la central tèrmica del Besos. Es va entrar també en el camp de les calderes de gran pressió, amb els seus turboalternadors, elements de refrigeració, condensació i preescalfament per a centrals tèrmica.

L’any 1971 es va produir una reducció del capital social de La Maquinista i l’any següent va passar a dependre de l’Instituto Nacional de Industria (INI). La dècada dels 70 i fins a meitat dels 80 va comportar grans daltabaixos. Fabricàvem construccions ferroviàries, components de centrals tèrmiques, motors marins de gran potència, grúes per drassanes de gran potència, a nivell internacional, vagons ferroviaris, unitats de metro. Aquests períodes alternaven amb moments de baixa carga de treball i/o conflictivitat laboral entre la plantilla i l’empresa.

A finals de la dècada de 1980, seguint la dinàmica empresa pel govern central de malvendre’s el patrimoni industrial del país, l’INI es va vendre la Maquinista Terrestre i Marítima a la franco-britànica GEC-ALSTOM, a preu de saldo.

  • La petjada de La Maquinista Terrestre y Marítima encara és present al paisatge urbà i a l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Quina responsabilitat té aquesta indústria en la conformació urbanística i socioeconòmica del barri de Sant Andreu?

Al seu inici, La Maquinista estava al barri de la Barceloneta i després va passar a Sant Andreu, tot i que algunes persones diuen que abans havia estat al carrer Tallers, al barri del Raval. Al paisatge urbà de la Barceloneta, bé que no s’ha respectat tot el que hi havia, encara es conserven tres elements: la porta de l’entrada a la fàbrica, una nau i una estructura de ferro corresponent a la caldereria. També  es preserva el nom del carrer pel qual va passar durant gairebé cent anys la via que unia la fàbrica amb el port, que es denominava Maquinista.

A Sant Andreu, no hi queda res de la fàbrica, per què va ser enderrocada l’any 1997. Al seu lloc s’hi va construir un centre comercial que, no sabem perquè, es diu La Maquinista.

Podem assenyalar que l’activitat de La Maquinista ha deixat la seva empremta a Barcelona: en l’estructura de ferro de la coberta de l’estació de França, en diversos mercats municipals, com el Born, a la central tèrmica del Besos, a la incineradora d’escombraries, al dipòsit d’aigua de la cascada del Parc de la Ciutadella, i d’altres elements ja desapareguts.

Detall de la grúa pòrtic per a Astano. 1971

La Maquinista no va tenir una especial responsabilitat en la conformació urbanística i socioeconòmica del barri de Sant Andreu. A nivell urbanístic, perquè els separava la línia ferroviària i pel fet que, al voltant de l’empresa, s’hi van emplaçar un conjunt d’empreses mes petites –algunes d’elles proveïdores de diferents manufactures–, avui conegudes com a polígons industrials.

A nivell socioeconòmic tampoc, ja que la incidència de la seva plantilla al barri no arribava a un terç de la mateixa. La plantilla de la fàbrica de Sant Andreu estava molt disseminada pels barris de Barcelona i també de fora de la ciutat.

  • A Barcelona són nombrosos els paisatges industrials relacionats amb la metal·lúrgia. No obstant, fa la impressió que resulten poc visibles en termes patrimonials. Què en penseu?

Cert. Barcelona ha estat molt important en la metal·lúrgia. Ha tingut diferents empreses, ja inexistents, ubicades en diversos barris de la ciutat.

També es ben cert que resulten invisibles. A diferència de La Maquinista, la major part d’elles no tenen ningú darrera que s’impliqui en recuperar la seva història i fer-la pública… i si aquesta tasca no es fa amb la implicació de les administracions, resulta una feina impossible. I no totes hi estan disposades a fer aquesta feina.

Per això vam néixer nosaltres, ja fa trenta anys. Ho teníem clar: si no hi érem no aconseguiríem res, per què res es fa sol…

  • Quins projectes teniu per al futur?

Després de la venda de l’empresa, l’any 1989, la Fundació del Museu Històrico-social de La Maquinista Terrestre I Marítima, S.A. i Macosa, representa a dia d’avui un pas més en allò que vam engegar als voltants de setembre de 1993, amb el llançament d’un manifest del Comitè d’Empresa de GEC ALSTHOM, aleshores, i ALSTOM TRANSPORTE, S.A. a l’actualitat.

Aquell manifest reclamava que, donat el trasllat imminent de l’empresa fora de Barcelona, es mantingués la roda a la seva ubicació original, ja que és una reproducció exacta de la primera màquina de vapor feta per la Maquinista l’any 1885; també voliem que es fes un Museu al seu costat per què perdurés per al futur una mostra del que havia estat la MTM. Demanàvem també una dotació econòmica per reescriure la història de l’empresa, tenint en compte, aquest cop sí, la contribució dels seus treballadors al llarg dels anys en la recuperació de les llibertats i drets del poble català i de l’Estat espanyol.

Avui tenim construït l’edifici del Museu i tenim, tal i com volíem, la roda al seu costat dins d’un gran llac. També hem aconseguit el conveni de cessió d’us del local, que l’Ajuntament ens ha cedit per un llarg període. Tot i així, fa molts anys que en parlem i escoltem compromisos dels responsables polítics de les diferents administracions, tant municipal com autonòmica o estatal, que fins ara mai han estat materialitzats.

Detall de la Grúa pòrtic per a Astano. 1971

No obstant, en aquets últims anys, davant l’impossibilitat de desenvolupar el projecte per nosaltres mateixos, ens hem acollit al projecte del Centre d’Interpretació del Mon del Treball que es vol desenvolupar als espais de Can Fabra, juntament amb els companys de Fabra i Coats i la Pegaso, on s’hi desenvoluparan les histories d’aquestes empreses ja desaparegudes. La idea és recuperar la memòria històrica dels últims 150 anys, d’ençà de l’inici de les dues empreses. Durant aquest segle i mig els treballadors hem passat per repúbliques, dictadures, guerres, períodes democràtics, lluites, vagues…, tenim tant per recordar!:

· El 14 de setembre de 1855, es constituí la MTM, per fusió de Valentí Esparó o Cia i de La Barcelonesa de Tous i Ascacíbar.

· El 1870, va veure la primera vaga laboral. Els obrers demanaven que la jornada es reduís d’onze a deu hores. La resposta va ser el tancament de la fàbrica, el locaut, al qual es van unir tots els fabricants de màquines de la ciutat. Aquesta situació va durar set setmanes, a les quals s’han d’afegir tres mesos més sense treballar, però aquesta vegada a conseqüència d’una epidèmia de tifus.

· El 1882, la MTM construeix les primeres locomotores. El 1895, el dic flotant del port de Barcelona. El 1897, el pont sobre el Llobregat a Martorell (296 mts.).

· Un dels primers conflictes a la MTM es dóna pels voltants del setembre de 1901, quan el sector del metall es mobilitza per reclamar la jornada de 9 hores. El mateix any, es du a terme la fabricació de les màquines per al creuer Extremadura.

· El 1922, la MTM signa un acord de col·laboració amb la casa alemanya Krupp. El 1927, fabrica setanta-sis locomotores, la xifra més alta de la seva història.

· Durant la guerra civil, l’empresa va participar de la col·lectivització. L’any 1936 tenia 1300 treballadors: 850 a la Barceloneta i 450 a Sant Andreu.

· Les vagues dels anys 1951 (iniciada el 12 de març), 1956 (12 d’abril), 1958 (25 de març) i especialment la del 1962 (14 de maig), els treballadors de la Maquinista van crear la primera comissió obrera de fàbrica de Catalunya, durant el formidable moviment de vagues a tot Espanya en solidaritat amb els miners d’Astúries.

· L’any 1964, a l’església de Sant Medir de Barcelona, es participa en la creació de la Comissió Obrera Central de Barcelona, que va ser desmantellada per la policia. Finalment en 1966, amb motiu de les eleccions sindicals d’octubre per jurats d’empresa del Sindicat Vertical, la Comissió Obrera de la Maquinista va ser un element clau en la creació de la Coordinadora del Metall de Comissions i de la Comissió Obrera Local de Barcelona, organismes ja definitius i consolidats del nou moviment obrer.

· El 1972, l’Instituto Nacional de Industria esdevé accionista majoritari de la MTM. Era el temps de les vagues promogudes des de la fi dels seixanta fins a les dels anys 1976 i 1977 exigint i aconseguint la llibertat sindical.

· El 1989, l’INI ven la majoria del capital de l’empresa al grup franco-britànic GEC-Alsthom. La darrera lluita va esser el 1993, als tallers de Sant Andreu, negociant el procés per traslladar-nos a Santa Perpètua de la Mogoda però, arribant-hi la meitat dels que érem a Sant Andreu.

Tot això i més és el que volem recuperar, punt per punt. Però no es tracta sols de l’esmentada recuperació, sinó d’enllaçar-la amb una projecció de futur, tant dels actuals treballadors de la nova empresa com del conjunt de la societat. Volem que la Fundació sigui un centre actiu on s’hi reculli, es preservi i es pensi la memòria, la identitat i, en general, el patrimoni cultural dels treballadors de La Maquinista Terrestre i Marítima.

La Fundació investigarà el passat, lloc de la memòria, però tota la seva concepció respondrà al desig d’inscriure aquell passat en un present obert al futur, on la cultura, les lluites i els èxits de les anteriors generacions de treballadors puguin servir per reflexionar i aprendre a les generacions actuals i futures. Els jubilats i els treballadors actuals i futurs d’Alstom tindran en la Fundació un lloc on participar de la construcció de la seva memòria i de la seva identitat com a grup; tindran un punt de trobada i de referència, i també un lloc on mostrar tot això a altres persones. I les escoles, les universitats i la resta d’institucions docents trobaran en La Fundació un arxiu de documents històrics i polítics, organitzats de manera moderna, que ajudaran a elaborar i que podran utilitzar per a finalitats docents.

El febrer del 2003 vam constituir la Fundació, que resta avui subjecta a la legislació de la Generalitat de Catalunya, una eina que ha de permetre encabir tot això en aquell local que ja us hem explicat que és al costat de la nostra roda.