Manel Pla va néixer a Sant Feliu de Guíxols l’any 1940. Es formà a l’Escola d’Aprenents de La Maquinista  (13 promoció) i estudià Ciències Físiques a la UB (inacabat)

Va exercir de delineant i projectista en diverses oficines tècniques de la Maquinista: Equips nuclears a la fàbrica de la Barceloneta i Centrals Tèrmiques a la de Sant Andreu

Fou cap de grup de l’OT Calderes elements de pressió i de l’OT Ferrocarrils, cap d’Organització, documentació i arxiu, cap de Mètodes i cap de Taller de Maquinaria d’obres públiques. Fou també director de Taber Enginyers i filials i coordinador de l’Institut de Formació de Schneider Electric.

És aficionat a la poesia i la literatura policíaca, a la cuina i al col·leccionisme local.


  • Poques persones saben que rere una biga de ferro, un motor o una locomotora hi ha un equip de professional que ha passat hores i hores projectant-lo i calculant tots els detalls. Res es deixa a l’atzar… Quants professionals requereix la projecció i disseny d’aquests elements i quines són les seves funcions?
Escola d’aprenents de La Maquinista

En tots els cassos hi ha d’haver un Director del Projecte consensuat o acceptat per tots el equips que diré: (l’ordre no suposa prioritat):

· Econòmic, que vetlli pels costos, els terminis/planificació i les exigències legals de l’encàrrec (contractes) i les Compres.

· Calculistes, responsables de la consistència, durabilitat, transmissions i consums. 

· Projectistes, adaptació al contracte o demanda, creadors de la forma, materials, ergonomia, selecció i acoblament elements externs, plànols adaptats als constructors i, en cas de novetat, proposant mètodes excepcionals, sempre pensant en la productivitat del procés. Inclou les instruccions de funcionament i les propostes de manteniment posterior.

Aquest és un resum del que se’n poden derivar moltes consideracions i llargs estudis.

En una empresa que ja tingui l’especialitat en el producte requereix, per una gran obra industrial com les que proposes, a més de l’estructura d’Empresa, un Director en cap per cada equip de treball, tots ells auxiliats per un grup d’administració d’una o dues persones en total, que pot ésser comú amb altres equips.

Motor marí. Primer terç del segle XX

· Equip econòmic: dues persones que poden ser compartides per altres projectes, coordinats amb la Administració General de l’Empresa.

· Equip de càlcul: d’un a quatre enginyers amb potents ordinadors possiblement durant les primeres fases del projecte.

· Equip de disseny: un o dos projectistes

· Sub-equip de dibuix: plànols de dos a quatre delineants

· Sub-equip de documentació i manuals: un enginyer

He de fer notar que fa més de quinze anys que estic deslligat de la direcció industrial i avui dia tot s’ha modificat (no dic simplificat).

  • A l’Arxiu de la Maquinista es conserven molts plànols de motors realitzats pels enginyers de la casa. Com s’organitzava el “departament de disseny” de la Maquinista i quin paper jugava en el conjunt del procés productiu?

A La Maquinista regia l’organització de l’època (un xic recarregada). Però en concret el “departament de disseny” en l’empresa s’anomenava Oficina Técnica OT i n’hi havia sis: Calderes; Motors; Estructures metàl·liques i Turbines; Ferrocarrils: Material elèctric; i Altres Equips (nuclears, maquinaria OP, etc). Podia suposar un total de 150 Tècnics (8% de la plantilla, que tenia a més 10% Dir Gen/Adm/Comercial/RRHH/Mèdic i 7% Magatzem/Mètodes/Lab/FP).

Cadascuna OT depenia d’un cap de Departament integrat Dir. General que coordinava Oficina Tècnica + Taller de fabricació + costos.

Locomotora de vapor construïda per La Maquinista (1887)

Cada Oficina Tècnica tenia un enginyer com a Cap que assumia simultàniament tots el projectes de la seva àrea que es contractaven. Concebia col·legiadament el Disseny general de cada Projecte, Programació i distribució de responsabilitats/feines. Contactava amb Convenis de Llicències establerts per l’Empresa. (I en broma havia de lidiar amb les fases del Principi de Lischinsky: Optimisme/desorientació/desconcert/culpables/càstig innocents/optimisme i acabat inexplicable, etc)

I quan la mecanografia i arxiu es simplificaren, quedaren dues a tres secretàries per a la correspondència i administració.

· Un cap de compres amb un auxiliar

· De quatre a sis Projectistes/calculistes, Enginyers tècnics

· De deu a quinze delineants

· Un responsable de coordinació, planificació i llançament a Taller

· Un editor de Manuals

Estructura metàl·lica de l’Estació de França (Barcelona)

L’Oficina Tècnica tenia un contacte constant amb els Tallers. Cadascun d’aquest estava estructurat en dues grans divisions: Mètodes que preparava el treball i el distribuïa assenyalant maquinària, utillatges i temps d’operació i El Taller amb els operaris, encarregats i maquinària, i control de qualitat. Era funció d’ OT conèixer els elements i possibilitats del Taller i adaptar-s’hi.

L’ OT tenia esporàdics contactes amb el Client per temes de disseny, temes ergonòmics i presentació de maquetes, normalment acompanyats de personal Comercial

  • Quins elements calia tenir en compte per projectar un motor a vapor, a part de les qüestions funcionals? la qualitat del ferro era important, per exemple?

L’element principal que teníem en compte era oferir el producte més actual (modernitat tecnològica). Era una vocació. En molts cassos suposava l’elaboració de prototips de cost imprevist, que en aquells temps Catalunya no tenia resolt el finançament en R+D.

Però recordo personalment que una gran dificultat en OT era ajustar el cost dels materials i equips que havíem de comprar o subcontractar al pressupost assignat. En els nostres projectes de termini llarg els preus al mercat tenien importants variacions. Pel que fa a la qualitat, la Maquinista obligava a materials certificats… no se’ns passava pel cap segones marques.

Oficina tècnica de La Maquinista (1976)

Hi havia altres dificultats tècniques o estructurals, diríem annexes, que havíem de liderar: per exemple el pes d’una nova locomotora requeria reforçar les grues del taller; la fabricació d’estructures de cotxes de tren d’alumini requeria formació en soldadura especialitzada. Un projecte específic podia suposar una especialització en engranatges i transmissions que no teníem; L’electrònica de potència i control per grans energies va ser una novetat mundial a que adaptar-se. El dibuix per ordinador és un gran avenç, però va requerir inversió i formació.

  • Quin futur te aquesta professió?

A Catalunya els tècnics o artistes formats en Disseny, tenen una gran acceptació en el mercat local i mundial. No voldria ser limitatiu, per això no posaré cap dels múltiples exemples que es publiquen a diari. Es poden consultar projectes a ELISAVA i el seu índex de contractació de titulats o Escoles d’Arquitectura, etc… O preguntar a SEAT de qui es nodreix pels nous dissenys o quantes empreses catalanes d’enginyeria de disseny treballen per exportació (GENCAT possiblement té dades).

Només assenyalar que dissenyar és crear en un context d’aplicació i participació social.

Per simplificar, el Disseny sona a futur recomanable.