Marià Baig davant de l’Archivo General de Simancas (Valladolid)

Marià Baig i Aleu (Figueres 1955) és doctor en ciències físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1981). Ha estat professor titular de Física Teòrica a la Universitat Autònoma de Barcelona (1985-2018), actualment jubilat. Ha fet recerca, també, en el Centre de Physique Thèorique – CNRS (Marseille) (1981-84), l’European Center for Scientific and Engineering Computing – IBM (Rome) (1986) i l’Institut für Theoretische Physik – Hannover Universität (2004-2005).

Apart de la seva activitat professional –docència i recerca– en el món de la física universitària, ha estat sempre interessat en la història local de l’Empordà, dins del marc de l’Institut d’Estudis Empordanesos (Figueres) entitat de la qual n’ha estat vicepresident, publicant diversos articles de recerca en la seva revista.

Actualment està interessat en la història de la ciència, desenvolupant la seva recerca en el marc del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la UAB. Un dels temes que treballa és el de la història de la introducció de la mecànica quàntica a Espanya en el període de la Segona República. Un altre tema que desenvolupa, des de ja fa uns anys, és l’estudi de la siderúrgia catalana dels segles XVIII i XIX, en especial dels alts forns.


  • Segurament, una de les indústries més desconegudes pels nostres lectors són els alts forns. Podria explicar-nos què eren i ajudar-los a comprendre’n el procés tecnològic?

En un “baix forn”, com la farga catalana, la temperatura és suficientment alta  com per a que es produeixi la reacció de reducció del mineral d’òxid de ferro -que deixa el ferro lliure- però no és prou alta com per liquar el ferro. El producte resultant -el màsser- s’ha de treure del forn i treballar-lo mecànicament en calent, amb el martinet, per tal de purificar-lo. S’obté “ferro dolç”, d’extraordinàries qualitats mecàniques, que pot ser forjat directament o servir de base per a la preparació d’acer. El procés és lent i discontinu, doncs cada “fornada” s’ha d’extreure i processar-la fins a la obtenció del producte final.

En un “alt forn” s’arriba a una temperatura superior (uns 1500º) i el ferro resultant surt en estat líquid. És un procés continu, és a dir, mentre es vagi alimentant l’alt forn per dalt amb mineral, combustible i fundent,  va sortint per baix el ferro líquid. S’obté el que coneixem com a “ferro colat”. Evidentment, aquest ferro en ésser en estat líquid pot ser vessat directament en motlles per donar-li forma i obtenir peces de fosa. Ara bé, contràriament al ferro forjat, el ferro colat conté una gran proporció de carboni en dissolució que el fa trencadís i poc mal·leable. Si es vol obtenir ferro dolç, apte per ser forjat, se li ha de fer un segon pas -l’afinat- per tal de treure-li l’excés de carboni, sigui mitjançant el pudelat en un forn de reverber, o transformant-lo directament en acer mitjançant els convertidors Bessemer o Martin-Siemens.

Com s’aconsegueix la temperatura de fusió del ferro? Doncs insuflant aire a alta pressió en un forn de dimensions suficientment grans, especialment en alçària. D’aquí ve el nom d’alt forn.

  • Moltes persones relacionen els alts forns amb la fundició de ferro i amb l’ús de carbó mineral… és certa aquesta associació? Quines particularitats tecnològiques tenien els primers alts forns de carbó vegetal?
Francisco Juan DEL REY. Plano del horno de fundición de fierro colado de la Real Fábrica de San Sebastián de la Muga. 1771 (Foto: MCU)

 Tots hem vist alguna imatge de la indústria siderúrgica pesada de mitjans del segle XX, com ara dels alts forns de Bilbao o de Sagunt. Aquestes grans instal·lacions són el resultat de l’evolució dels primitius alts forns, molt més petits, que ja al segle XVII produïen ferro colat, principalment a Bèlgica i Alemanya (forja valona).

Aquests primers alts forns, d’uns quatre o cinc metres d’alçària, eren alimentats amb carbó vegetal i l’únic que requerien en comparació amb una farga –apart d’unes dimensions adequades del forn– era disposar de sistemes per insuflar aire molt més potents. Això s’aconseguia mitjançant grans manxes mogudes per la força hidràulica. El gran consum de carbó vegetal requeria, però, que es construïssin prop de boscos, on es podia fer el carbó. Això tenia greus conseqüències mediambientals, ja que fàcilment un sol alt forn podria arribar a desforestar tota una comarca en pocs anys.

Al llarg del segle XIX s’aconseguí, finalment, poder alimentar els forns amb carbó mineral –en forma de coc– i començà el procés d’engrandiment d’aquesta indústria. Pensem que el carbó vegetal té una resistència estructural molt baixa i que una gran pila de carbó vegetal, a l’interior del forn, podia fàcilment arribar a col·lapsar-se i convertir-se en una massa compacta i incombustible. Aquest problema no el tenia el carbó mineral, i es pogueren construir els grans alts forns moderns.

L’expansió de l’artilleria al llarg del segle XVIII requeria la producció de gran quantitat de munició, que eren boles massisses de ferro, molt més fàcils de produir emmotllant el ferro colat d’un alt forn que forjant ferro d’una farga. Per aquest motiu, els cos d’artilleria de l’exèrcit espanyol impulsà la creació d’alts forns, com els de Liérganes i la Cavada a Cantabria, Eugi a Navarra, i Sant Sebastià de la Muga a l’Empordà, que fou el primer alt forn de Catalunya.

  • Les foneries de canons van ser les grans instal·lacions industrials del segle XVIII per produir ferro colat. A Catalunya en tenim dos exemples: la reial foneria de canons de Barcelona –emplaçada a les Drassanes i complementada amb els forns de refinatge que hi havia al capdavall de la Rambla– i la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga. Podria fer-nos-en una valoració històrica i patrimonial?

Els grans canons d’artilleria dels segles XVII i XVIII foren principalment canons de bronze, i es produïren en foneries especialitzades. S’arribaren a fabricar veritables obres d’art, canons decorats amb relleus i inscripcions. El procés de fabricació, molt dificultós, millorà a principis del segle XVIII amb la introducció del sistema Maritz de barrinat horitzontal. Jean Maritz, enginyer d’origen francès i fill del inventor del mètode, vingué a Espanya sota el regnat de Carles III amb l’encàrrec de reformar les grans instal·lacions tècniques del cos d’artilleria. D’aquest tipus foren les foneries de canons de bronze de Barcelona i Sevilla del segle XVIII.

Francisco Juan DEL REY. Plano general del establecimiento de la Real Fábrica de Municiones de fierro colado de San Sebastián de la Muga. 1771 (Foto: MCU)

També es feren canons de ferro colat, principalment a La Cavada, bàsicament per a la Marina, ja que al ser menys pesats era més fàcil poder-los disposar en els vaixells de guerra. La munició d’artilleria, però, si que es feu  sempre de ferro colat i fou el propi Jean Maritz qui dissenyà la “reial foneria de municions d’artilleria de ferro colat de Sant Sebastià de la Muga”, al terme de Sant Llorenç de la Muga, a l’Alt Empordà, com a complement de la foneria de canons de bronze de Barcelona. Per a la seva construcció i funcionament, però, es portaren tècnics i operaris civils francesos –del Perigord­– sota el control militar del cos d’artilleria. Entorn d’una antiga ermita dedicada a Sant Sebastià, al costat de la Muga, es construí una veritable colònia industrial amb un alt forn en un edifici central, un altre edifici per a les manxes hidràuliques, una resclosa per alimentar-les, magatzems, tallers per l’afinat, una casa pel director, habitacions pels operaris i cos de guarda, estables per les cavalleries que portaven la munició al port de Roses, etc. Fins i tot a l’ermita s’hi establí un capellà castrense.

La foneria de Sant Sebastià de la Muga inicià la seva producció l’any 1770 i continuà sense interrupcions fins el 1794 quan, durant la Guerra de la Convenció, fou derruïda per l’exèrcit francès. Després de la guerra no fou reconstruïda, ja que la producció de ferro colat es traslladà dels Pirineus a llocs més allunyats de la frontera francesa, com Trubia (Astúries) o Sargadelos (Galicia). Fou en aquestes noves instal·lacions on es començà a introduir el carbó mineral com a combustible. Actualment, les restes de reial foneria de Sant Sebastià de la Muga es troben cobertes per les aigües del pantà de Boadella-Darnius, cosa que impedeix el seu estudi arqueològic.

  • Quins projectes te per al futur?
Marià Baig a La Cavada (Cantàbria)

En primer lloc, la meva intenció és poder continuar l’estudi de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga en diferents aspectes, des dels més tècnics als econòmics, passant per les conseqüències socials que la seva existència tingué sobre la població civil de la comarca. He escrit ja alguns articles sobre aquesta foneria, però m’agradaria poder escriure un llibre que donés una visió global de la seva història. Espero poder portar-ho a terme amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Empordanesos, entitat a la que estic vinculat.

En segon lloc, m’ha cridat l’atenció la història d’un enginyer metal·lúrgic francès que vingué a Catalunya a mitjans del segle XIX per portar a terme diversos projectes d’instal·lacions d’alts forns de carbó vegetal. Es deia Eugène Karr, i fou pare de l’escriptora catalanista i feminista Carme Karr. Autor de diferents patents, tant a França com a Espanya, era dels que creien que el ferro obtingut mitjançant carbó vegetal era superior al de carbó mineral, emprant alhora un procediment més sostenible, si es gestionaven adequadament els boscos. En quests moments estic treballant en la seva biografia, incloent aspectes tècnics i personals.

Finalment, des de Centre d’Història de la Ciència de la UAB estic treballant en altres aspectes de la història de la siderúrgia catalana del segle XIX. Més concretament, m’interessa poder entendre les causes reals del seu fracàs, al temps que es desenvolupava amb èxit al país Basc, sobre tot tenint en compte que alguns dels impulsors de la siderúrgia basca eren, precisament, catalans.