Lluís Privat és un enginyer apassionat amb el passat industrial de la Farga Catalana. Membre actiu del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (CECB), ha realitzat diversos treballs i activitats relacionades amb la farga d’aram de Banyoles, la major part dels quals s’han publicat als Quaderns del CECB .

Des de fa anys, amb el ‘Grup de la Farga’ del CECB, impulsa la rehabilitació i posada en valor d’aquest equipament patrimonial que, juntament amb la farga Palau de Ripoll, constitueixen els dos únics testimonis d’aquest tipus de factories conservats a Catalunya.

A Banyoles hi podem trobar una de les fargues d’aram més ben conservades de Catalunya. Podries explicar-nos breument la seva història i les seves característiques?

La farga de Banyoles amb la bassa en primer terme

El testimoni de la Farga de Banyoles com a una de les fargues d’aram més ben conservades de Catalunya conjuntament amb la Farga Palau de Ripoll, és conseqüència de ser de les darreres en aturar l’activitat a mitjans del segle XX, amb la jubilació del darrer fargaire Manel Forment. Tot i estar uns anys arrendada per altres activitats, i en clar procés de degradació, l’any 1983 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Banyoles per garantir la conservació i rehabilitació d’aquest conjunt patrimonial.

Va estar en certa manera un retorn de nou al municipi, donat els seus orígens amb el Comú de Banyoles. L’any 1685, es concedeix a Banyoles el permís per l’establiment d’una farga d’aram. Des d’aquesta data, primerament per mitjà d’arrendaments i més tard a mans privades, la propietat de la farga va anar succeint-se per descendència, primerament a la família Bernich i posteriorment, per via matrimonial, a la família Escatllar. És per mitjà d’una cessió que aquesta darrera família fa donació de tot l’edifici i les instal·lacions a l’Ajuntament per a destinar-la a museu.

El fet més important de la farga de Banyoles és la seva integritat com a conjunt complet, tant per la vessant arquitectònica com per la industrial. Destacaríem, per sobre de tot, la presència de la totalitat dels elements propis d’un obrador de farga d’aram: martinets de compactar i conformar, trompa d’aigua, forn i fornals, així com d’un ampli inventari d’eines, utillatges i peces finals.
Alhora, la resclosa, les canals i les rodes hidràuliques completen tot el sistema hidràulic que proporciona la força motriu a la farga. Actualment, llevat de les rodes, el seu estat de conservació és prou òptim.

Des del punt de vista arquitectònic, l’edifici conserva tota la seva estructura, molt ben definida, configurant una obra molt singular i noble. Amb diferents etapes d’intervencions municipals, s’han anat consolidant, rehabilitant i condicionant tant l’estructura de l’edifici com els espais de les diferents plantes i l’entorn exterior.
El seu fàcil accés el fa apte per rebre visitants amb condicions i la seva relació amb Banyoles, tant des del punt de vista de l’aigua com del teixit industrial de la comarca, el converteix en un element d’interès etnològic i metal·lúrgic de primer ordre.

● La farga de Banyoles fou també molí-paperer. Era habitual que s’alternessin aquestes dues activitats?

Exterior de l’edifici que acull la farga d’aram, a la planta baixa, i el molí paperer, al primer pis

Ben segur que no era un fet habitual. La coincidència de activitats diferents compartint el mateix recurs hidràulic és molt particular, donada la limitació del cabal d’aigua. Habitualment, els salts d’aigua s’aprofitaven per molins que anaven canviant d’activitat segons les necessitats de l’època. Banyoles és inicialment una vila que s’expandeix econòmicament seguint els cursos fluvials que marquen els recs de sortida de l’Estany: primerament per al conreu i seguidament aprofitant l’energia hidràulica dels salts d’aigua dels diversos recs que en surten, principalment el rec Major, a partir del S.XIII.

A Banyoles, al llarg de la història, veiem que un mateix salt pot haver estat aprofitat per a molins amb diferents finalitats com poden ser fariners, drapers o fins i tot per a la fabricació de pólvora, però difícilment més d’una activitat simultàniament. En el cas de la Farga ens trobem que tant per la seva situació, completament als afores de la vila, com pel fet de ser un dels darrers salts dins del terme municipal, fou possible la creació d’una gran resclosa per obtenir diversos aprofitaments hidràulics simultàniament. Si bé exteriorment l’edifici recull i condueix per la seva façana posterior tota la canalització de l’aigua per subministrar energia a les diferents rodes relacionades amb l’activitat metal·lúrgica, a la façana nord s’hi situa la producció de paper.

Trobem testimonis de restes relacionades amb aquesta activitat, com poden ser una pila holandesa, dipòsits, canalitzacions i indicis d’on estava situada la turbina que donava la força motriu necessària. Ambdues activitats esdevenen simultànies a finals del S.XIX, amb l’edificació de les dues plantes superiors destinades a assecadors del procés de fabricació de paper. Cal esmentar que, tant l’aprofitament hidràulic com els espais destinats a les dues activitats productives, eren completament independents. A més, l’edifici oferia allotjament a la família del fargaire a la seva primera planta.

‘El fet més important de la farga de Banyoles és la seva integritat com a conjunt complet, tant per la vessant arquitectònica com per la industrial. Destacaríem, per sobre de tot, la presència de la totalitat dels elements propis d’un obrador de farga d’aram’

● A Catalunya només es conserven dues fargues, la de Banyoles i la de Ripoll, i ambdues treballaven l’aram. A Andorra s’hi localitza la farga Rossell, que fargava ferro. Podries explicar als nostres lectors com poden diferenciar les fargues d’aram i les de ferro?

Òbviament, el primer fet diferencial és el metall amb el qual es treballa: en el primer cas, i origen del procediment català d’obtenció del ferro àmpliament conegut com a farga catalana, seria el ferro, i en el cas de l’aram seria el coure.

Interior de la farga

Els mètodes de treball eren completament diferents. En el cas d’obtenció del ferro el procediment en realitat no era una fosa com podia ser el cas del coure, amb un punt de fusió més baix –de 1085ºC–, sinó que era una reducció del mineral ja que, a la natura, el ferro només es troba en forma d’òxids. Això implicava un procés de formació de ferro al fons del forn, denominat el masser, mentre la reducció de la mena de mineral anava avançant, sense arribar a la temperatura de fusió situada als 1535ºC. En el cas del ferro, el forn és de cup baix i obert, i amb més capacitat que el d’aram, de dimensions més reduïdes. El combustible utilitzat en ambdós casos era carbó vegetal.

L’altre element diferenciador era el tamany i forma dels malls dels martinets utilitzats. En el cas de la farga de ferro podem tindre malls amb pesos superiors als 500kg mentre que en el cas de l’aram pesarien menys de 250kg ja que la funció dels martinets era molt diferent en ambdós casos.
Amb l’obtenció del ferro, el procés de l’acció sota el martinet formava part de la mateixa operació de compactació del masser sortit del forn, on s’acabava d’obtenir el ferro exempt d’escòries.

En el cas del coure, ja obtingut prèviament al forn, l’acció dels martinets era bàsicament de conformació. En aquest cas teníem normalment 2 martinets, el primer denominat de batre i un segon denominat de copa.
El primer era destinat a la compactació del coure amb un procés d’aplanat fins a obtenir bàsicament planxa de coure amb finalitats ben diferents, com podien ser el folrat de cascs de vaixells, teulades o per la producció de moneda. Amb aquesta acció de batre el coure aquest esdevenia aram. Es tracta del mateix metall però l’aram és el nom que adquireix el coure batut, un cop passat sota l’acció d’aquest primer martinet.
El segon martinet, o de copa, amb una punta del mall molt més prima i arrodonida, partia de la planxa de coure anteriorment obtinguda amb el martinet de batre. Amb aquest martinet es realitzava la copa d’aram, una preforma còncava precursora de molts recipients, calderes o fins i tot alambins.

Tant les fargues d’aram com les de ferro eren productores de matèria primera, en cap cas productes finals que eren exclusius d’artesans especialitzats o indústries derivades.
La resta d’instal·lacions en ambdós casos eren comunes, fonamentalment la part hidràulica i la disposició dels elements de l’obrador.

Rodes hidràuliques

● Quins projectes tens per al futur?

Bé, el projecte que tenim el grup de la Farga dins del CECB és justament el de vetllar per a la recuperació completa de l’edifici. Prioritàriament, el punt més urgent és ara iniciar la recerca arqueològica dins de l’àmbit arqueo-metal·lúrgic que ens ajudarà a definir millor un nou pla director per avançar amb la seva recuperació, passant alhora per la definició de model que ens interessa per a la seva sostenibilitat.

Justament, el passat mes de febrer vam celebrar a Banyoles una taula rodona amb els millors especialistes del moment sobre farga catalana per poder plantejar aquesta necessitat immediata i rebre els seus punts de vista i assessorament. La jornada va estar organitzada pel CECB, amb el suport de l’Ajuntament de Banyoles per mitjà del regidor de cultura, Sr. Miquel Cuenca. En aquesta primera trobada van intervindre Antoni Roca, Victor Fuses, Ricard Bosch, Guillermo Lusa, Montserrat Marsal, Lluïsa Amenós, Maria Soler, Rosa Lluch i Marta Sancho. Esperem, doncs, continuar amb aquesta direcció d’assessorament i recerca arqueològica el més aviat que permetin les circumstàncies actuals.

L’experiència de Sastres Paperers amb Jordi Torrent al capdavant, recuperant l’activitat del paper artesanal, ha donat una visió molt diferent del que inicialment era tan sols una proposta clàssica de model de museu.
De moment, seguim animant al govern local i a les institucions implicades per la recuperació d’aquesta peça clau de la història industrial i metal·lúrgica del nostre país.

Per saber-ne més: