Oscar Augé Martínez, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1974, és arqueòleg i llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment, a més d’exercir com a professional autònom, fa classes en aquesta universitat com a professor associat del Departament de Prehistòria. Estretament vinculat als inicis del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya, fou un dels impulsors del projecte de dinamització local Boscos de Ferro, a la Vall Ferrera.

  • La Vall Ferrera està directament relacionada amb l’explotació i la producció de ferro. Des de quan es documenta aquesta activitat i quins testimonis patrimonials s’hi conserven?
Ortoimatge del bosc de Virós amb els tallers de reducció romans documentats, i les labors mineres localizades

La Vall Ferrera és única en molts aspectes, i també en això. De fet, conec pocs indrets tan íntimament relacionats amb l’explotació i la producció de ferro fins al punt que el seu nom derivi, precisament, d’aquesta simbiosi. I és que l’activitat siderúrgica a la vall es remunta als darrers segles de l’Imperi romà. D’aquest període coneixem una quinzena d’abocadors dels residus generats durant el procés de reducció del mineral de ferro, dispersos per tot el bosc de Virós, i que estan datats entre inicis del segle III i mitjans del segle VI calNE, tot i que puntualment tenim alguna datació que arriba fins a finals del segle VII, ja en plena època de domini visigòtic. Són petits monticles que trobem en zones planeres o de pendent suau d’aquesta forest, alguns dels quals han estat seccionats per alguna de les diverses pistes forestals que la travessen. Estan formats, principalment, per l’acumulació de carbó, cendres, restes de mineral cremat, panots d’argila cuita de fragments de parets dels forns, i, sobretot, escòries de diversa tipologia —per això a aquests abocadors se’ls anomena habitualment com a escorials—, entre les quals destaquen les de colada, que arriben a formar panells força grans en forma de cera d’espelma solidificada, i que popularment se’ls coneix com a cagaferros. Les restes d’aquests antics tallers de reducció tenen una especial rellevància des d’un punt de vista arqueològic, ja que, per a època antiga, i en el nord-est peninsular, hi ha un buit general de coneixement sobre aquesta activitat fora de contextos d’hàbitat.

A part d’aquests vestigis, en aquest mateix bosc també es conserven centenars de restes associades a la intensa activitat extractiva de mineral de ferro que s’hi ha dut a terme des de l’Antiguitat, i molt especialment entre finals del segle XVII i la segona meitat del segle XIX, quan s’excavaren desenes de mines per alimentar les diverses fargues instal·lades al fons de vall, tant a la mateixa Vall Ferrera, com en altres indrets propers. Així, per exemple, podem trobar bocamines esfondrades, escombreres, zones d’acopi de mineral, així com rases o trinxeres excavades de diversa longitud que, en aquest cas, podrien correspondre a les antigues labors que van servir per obtenir el mineral de ferro en època romana.

A banda d’aquestes evidències, que es presenten com a ferides obertes al terreny, i que donen una imatge de la intensitat i la importància que tingué l’activitat minera i fargaire en aquest territori, sobretot en els darrers 300 anys, també hi trobem restes d’antigues construccions associades a aquest treball miner (cabanes i altre tipus de recintes), i la traça d’antics camins, com la “Corrua vella”, vinculats amb aquest període “daurat” de la vall que va ser l’època de funcionament de les fargues a la catalana, mogudes per la força de la Noguera de Vall Ferrera. També la toponímia és clara respecte de l’estreta relació d’aquest territori amb el ferro. Per això no és estranys trobar noms com la Costa del Meners, Meners Vells, Meners Nous, etc.  

Escorial d’època romana seccionat per una pista forestal al bosc de Virós

Finalment, no podem oblidar un altre tipus de restes associades a l’activitat siderúrgica que hi ha també al bosc de Virós, com són el miler llarg de places carboneres on es transformava la fusta en el carbó necessari per fer funcionar els forns de reducció. També en aquest cas la majoria corresponen als darrers segles, on l’activitat fargaire va ser intensa. No obstant això, també en tenim algunes datades que serien contemporànies als tallers siderúrgics antics.   

Malauradament, del que no es conserven massa vestigis visibles actualment a la vall és, precisament, de les diferents fargues que s’hi bastiren (únicament resta algun petit tram de canal de derivació de l’aigua del riu Noguera de Vall Ferrera).

En definitiva, com veus, la Vall Ferrera té un patrimoni siderúrgic de primera magnitud, concentrat molt especialment en el bosc de Virós, una immensa massa forestal de prop de 2.000 ha, que és una joia des del punt de vista paisatgístic i natural, i que es podria definir també com un enorme jaciment arqueològic, ja que no deixa de ser un gran palimpsest de restes de diverses èpoques relacionades amb l’explotació i aprofitament del ferro i dels recursos forestals. Activitats que, per altra banda, n’han configurat el seu aspecte actual.

  • El Parc Natural de l’Alt Pirineu ha dissenyat un itinerari que permet interpretar els testimonis materials del passat siderúrgic de la Vall Ferrera, i a Alins s’hi ha implementat amb èxit el projecte Boscos de Ferro. Pots explicar-nos què són i quin paper juguen en la dinamització de la Vall Ferrera?
Accés d’una antiga mina al bosc de Virós. Inicis del segle XX

Bé, de fet la senyalització dels itineraris és una de les accions derivades del projecte Boscos de Ferro, el qual va nàixer de la conjunció d’un seguit de factors, gairebé casuals. Una d’aquestes casualitats va fer que entre els anys 2008 i 2011 desenvolupés la tasca de delegat territorial de l’extint Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat (DMAH) a l’àmbit veguerial de l’Alt Pirineu i Aran. Entre les meves funcions i responsabilitats estava la coordinació de les polítiques del departament en els diferents espais naturals de protecció especial d’aquest gran territori, entre ells el Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP). En una de les primeres reunions que vaig tenir amb l’ aleshores director del parc, en Jordi Palau, em va posar sobre la taula tot un seguit de qüestions i problemàtiques del parc, i d’actuacions que caldria dur a terme. Entre elles hi havia el Pla de Desenvolupament Local Sostenible de la Vall Ferrera. Aquest era un document estratègic que el parc havia elaborat l’any 2006, mitjançant un procés participatiu amb la gent de la vall, i que com el seu nom indica, planteja un seguit d’accions per tal de millorar la vida dels seus habitants, des d’una perspectiva de sostenibilitat ambiental i socioeconòmica. Entre les diverses qüestions que aquest Pla posava de manifest, hi havia el potencial que podria tenir l’important patrimoni natural i cultural de la Vall Ferrera com a recurs turístic i dinamitzador local, diferenciat d’altres valls i zones del mateix parc. Com que jo havia format part de l’equip de recerca arqueològica de la UAB que entre els anys 2003 i 2004 va prospectar la zona del bosc de Virós, i altres indrets de la vall, coneixia perfectament aquest potencial, i vaig elaborar un primer esborrany de projecte Boscos de Ferro, amb un discurs central que relacionava els vestigis materials vinculats amb l’explotació siderúrgica de la vall, els valors naturals del territori i el paper que aquesta activitat humana ha tingut en la configuració del seu paisatge forestal actual. Després, amb el Jordi Palau, el Jordi Abella de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, l’Ermengol Gassiot del Departament de Prehistòria de la UAB, l’Albert Pèlachs del Grup de Recerca d’Àrees de Muntanya i Paisatge del Departament de Geografia de la UAB i l’Alcalde d’Alins d’aleshores, en Josep Poch, vam crear un equip de treball per anar polint aquest primer pla, i definir les línies d’actuació a seguir.

Entre aquestes hi havia la senyalització de diferents itineraris per la vall —com el que comentes—, per poder ensenyar diversos elements d’interès relacionats amb el món del ferro; l’establiment d’una trobada regular de forjadors i forjadores com les que ja es feien en altres llocs —i que coneixes prou bé—, com la d’Alpens, Montblanc, etc; o la creació d’un espai polivalent a la vall, que fes funcions de centre d’interpretació, petita oficina de turisme municipal i lloc per fer-hi actes i activitats vinculades amb el ferro. Fins i tot, van plantejar la possibilitat que aquest “Espai del ferro” esdevingués un centre formatiu reglat per a professionals de la forja artesanal, per la qual cosa vam arribar a contactar, inclús, amb professors de l’escola d’Art Ondara de Tàrrega. Tot plegat, amb l’objectiu d’oferir possibilitats de feina a la gent de la vall, i d’atraure gent al territori.

I així, l’any 2010 vam fer la presentació oficial del projecte a Alins, amb la celebració d’unes Jornades de recerca de la Vall Ferrera, on vam convidar a diversos investigadors d’arreu que treballen el tema del ferro des de diverses perspectives acadèmiques, i gent d’altres territoris vinculada a la gestió de projectes similars als que plantejàvem nosaltres, per a exposar la seva experiència al respecte. La voluntat era posicionar la Vall Ferrera com a lloc a tenir en compte dins el món de la recerca sobre la siderúrgia, però sobretot, la idea era, també, ensenyar la vall, i que veiessin el seu potencial. El cert és que va ser un veritable èxit de participació, i la sala d’actes de l’Ajuntament d’Alins es va quedar petita per acollir a tota la gent que va venir, així com a la gran quantitat de veïns i veïnes que no es van voler perdre el que els venien a explicar gent d’altres indrets de Catalunya, de França, d’Andorra, d’Alemanya, del País Basc, etc.

L’accés a la mina anterior, restaurada durant l’agost del 2012

D’aquelles jornades se’n van editar unes actes que recollien gran part de les ponències que s’hi van presentar.

Aquell primer any també es va fer una petita trobada de forjadors i forjadores, tot i que amb poca gent, que van fer una primera escultura conjunta que després van regalar a la vall. En els anys posteriors, aquest esdeveniment, ja amb el nom de Fira del Ferro pirinenc, ha anat prenent el protagonisme absolut entre les accions vinculades al projecte marc, i ha arribat a concentrar a milers de visitants cada any, amb centenars de professionals i artesans ferrers d’arreu del món que, cada edició, i ja en van deu, realitzen una o vàries escultures de ferro que després regalen a la vall perquè s’instal·lin en diferents indrets i pobles del municipi. Val a dir que la consolidació d’aquest festival de forja ha estat possible gràcies a l’esforç participatiu i el treball de tota la gent de la Vall Ferrera, que se l’han fet seu i el promouen amb un fervor envejable, fins al punt que s’ha arribat a crear una associació pròpia “Boscos de Ferro”. De fet, la força amb la qual la gent de la vall reivindica ara el seu patrimoni i el seu llegat siderúrgic, és quelcom que em fa sentir molt orgullós d’haver aportat el meu petit gra de sorra en tota aquesta “moguda”, i veure com d’un dia per l’altre, una persona com en Josep Llor, un veritable home “de foc i ferro”, que és el leitmotiv actual de la Vall Ferrera, es converteix en un heroi local, pel fet que tota la seva vida hagi treballat de ferrer a Alins, és una cosa que em posa la pell de gallina!.

Malauradament, algunes de les actuacions que havíem plantejat en la proposta inicial del projecte, com l’Espai del Ferro, no s’han arribat a materialitzar —encara—, i altres, com les Jornades de recerca, no s’han tornat a celebrar. Tot i això, han aparegut algunes iniciatives privades associades a aquest “renaixement siderúrgic” de la Vall Ferrera que són molt interessants, i que mereixen tot el meu reconeixement, com per exemple, el cas de la família Casimiro de Casa Sintet d’Alins, propietaris de l’última farga en funcionament a la vall (1801-1880), que ha obert al públic un espai museístic a casa seva dedicat al ferro, on s’hi exposa un important fons d’elements materials i documentals.

  • Aquests projectes culturals es fonamenten en la recerca científica duta a terme pel Departament de Prehistòria de la UAB. Pots explicar-nos aquests orígens i valorar la importància de la recerca científica en la dinamització socioeconòmica d’un territori?
Cagaferro. Panot d’escòria de ferro d’un dels escorials d’època romana del bosc de Virós

Certament, com t’he explicat anteriorment, la base sobre la qual es fonamenta el projecte Boscos de Ferro, i totes les accions relacionades amb ell, és el coneixement derivat de la recerca científica que des de fa anys s’ha dut a terme a la Vall Ferrera, tan la del Departament de Prehistòria de la UAB, com la d’altres investigadors i investigadores de diversos àmbits i disciplines acadèmiques que han treballat diferents aspectes de la vall. És el cas, per exemple, de gent com l’amic Albert Pèlachs, del GRAMP-UAB, a qui devem la catalogació i l’estudi del miler de carboneres del bosc de Virós, i les dades que ens parlen dels canvis en l’estructura forestal i del paisatge d’aquest sector del Pirineu al llarg dels darrers 10.000 anys, alguns del quals lligats, precisament, a l’activitat siderúrgica; el Josep Mata Perelló, de la Universitat Politècnica, que ha catalogat la geologia i els recursos miners de la zona; el Salvador Rovira Gómez, que ha escodrinyat la història dels Castellarnau, una nissaga noble originària de la vall, amb ramificacions a Tarragona, i molt lligada a l’explosió de les fargues durant els segles XVII i XIX, o el Carlos Mas Arrondo, que va fer la seva tesi doctoral sobre la història de la farga catalana centrada en el cas particular de la Vall Ferrera.

En el nostre cas, tot comença l’any 2001, quan un grup de companys i companyes del Departament, la majoria encara estudiants, i dirigits per l’amic i mestre Ermengol Gassiot, vam iniciar un projecte de recerca arqueològica a les valls altes del Pallars Sobirà, amb l’objectiu de començar a minimitzar el buit de dades que llavors existia sobre la presència humana en aquests espais altimontants, vistos des de l’àmbit acadèmic com a llocs quasi verges, marginals i poc, o gens transformats per l’acció antròpica. Val a dir que, en gran part, aquesta recerca va ser promoguda des del mateix territori, per entitats com Pirineu Viu i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, i per persones com en Xavier Català, tècnic de cultura del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, fet que posa de manifest l’interès d’aquest en conèixer i valorar la seva història, i l’existència tant de persones com d’entitats locals amb un nivell d’expertesa de primer ordre, que massa sovint passa desapercebuda perquè no formen part, stricto sensu, d’alguna de les institucions acadèmiques o dels centres de recerca localitzats en les grans urbs del nostre país. 

Una de les primeres zones que vam prospectar amb aquell embrió del que uns anys més tard es convertiria en l’actual Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya de la UAB fou, precisament, la Vall Ferrera. Ho vàrem fer entre els anys 2003 i 2004, per encàrrec de l’equip gestor del recentment declarat PNAP, que volien tenir un inventari dels recursos patrimonials del parc. Va ser durant aquelles campanyes quan vàrem documentar el conjunt de vestigis arqueològics relacionats amb la producció de ferro en època romana al bosc de Virós que he explicat anteriorment.

Fragment de paret de forn recuperat en un dels escorials d’època romana del bosc de Virós

Com pots veure, doncs, la recerca ha estat clau per generar el projecte Boscos de Ferro. De fet, un dels objectius inicials era aconseguir que la Vall Ferrera pogués entrar a formar part de l’Associació La Ruta del Ferro als Pirineus, un itinerari transfronterer, que coneixes perfectament, i del qual el mNATEC n’és un dels socis fundadors, que agrupa una xarxa de museus i centres culturals de diferents regions pirinenques, amb elements patrimonials relacionats amb el ferro, i que, a banda de tenir un recurs turístic basat en el patrimoni siderúrgic, l’altre gran condicionant que s’exigeix per a formar-ne part és que es faci recerca al voltant d’aquest patrimoni. Malauradament, aquesta aposta no es va poder materialitzar aleshores, entre altres coses, perquè la investigació sobre el ferro a la vall feia temps que estava aturada, i perquè la mateixa Associació de La Ruta del Ferro als Pirineus havia quedat en stand-by. Ara, però, sembla que el tema ha tornat a agafar impuls, tant la Ruta, com l’interès en què la Vall Ferrera entri a formar part de l’Associació, i sé que ja s’han mantingut reunions per veure com integrar-s’hi. I, en aquest sentit, és clau la voluntat del PNAP de reprendre la recerca a la Vall Ferrera, amb una futura intervenció arqueològica en un dels escorials del bosc de Virós.

  • Quins projectes tens per al futur?

Doncs, com et deia, entre els projectes futurs en què treballo hi ha l’excavació en extensió d’un dels antics tallers de reducció de ferro documentats a la Vall Ferrera, juntament amb el company Jose Miguel Gallego, d’Artífex, que és especialista en aquest tipus de jaciments. És un tema que fa temps que es plantejava, juntament amb la gent del PNAP i de la vall, i que ara s’ha reactivat. L’objectiu és obtenir una sèrie de dades que ens permetin conèixer diversos aspectes d’aquests tallers, com per exemple: la tipologia i la tecnologia del o dels forns emprats per produir ferro (si eren de ventilació natural o forçada, capacitat de càrrega, sistema de sagnat de les escòries, etc); veure quins altres dels processos de la cadena operativa s’hi troben representats (si s’hi feia el rostit o enriquiment del mineral; si es realitzava un primer forjat del masser, i quins elements materials associats a aquest procés es conserven, etc); quin podria ser el volum aproximat de producció d’aquests forns; quin era el tipus de ganga més explotat, i quin era el seu grau d’aprofitament; etc.    

En definitiva, poder respondre un seguit de qüestions que, malgrat podem tenir una idea aproximada d’algunes d’elles gràcies a les excavacions que s’han realitzat sobre jaciments similars en altres territoris, com el País Basc o França, no podem assegurar de manera concreta pel cas de la Vall Ferrera, i que ens poden ajudar a entendre, entre altres, el grau d’organització i especialització existent en aquesta producció paleosiderúrgica, la seva capacitat productiva, etc. D’altra banda, també seria interessant veure quins serien els canals de distribució i consum d’aquest ferro, mitjançant la marca isotòpica del ferro de la Vall Ferrera per comparar-lo amb altres elements metàl·lics que s’hagin trobat en jaciments de la mateixa cronologia relativament propers, com per exemple la ciutat romana d’Isona.

Tot plegat, a més, conformarà una nova base empírica de cara a plantejar nous recursos i productes associats al projecte Boscos de Ferro.


Per saber-ne més…