Carles Gascon i Lluís Obiols ens parlen sobre el treball del ferro a l’Alt Urgell. Ambdós han realitzat nombrosos estudis sobre producció de ferro a la comarca amb l’objectiu que ‘aparegui en la historiografia amb el paper real que va tenir en aquest sector, sense magnificar-lo però també sense menystenir-lo’.

En Carles és tècnic de patrimoni cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i, en el marc d’un projecte arqueològic sobre El Goleró, va realitzar una àmplia recerca a l’entorn de la indústrial del ferro. Aquest fet, el portà a aprofundir en l’activitat de les fargues de Tuixent i La Vansa, establertes a finals del segle XV a instàncies del Capítol de canonges de la Seu d’Urgell.

En Lluís és l’arxiver municipal de la Seu d’Urgell i actual president de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell. Ha realitzat nombrosos estudis històrics de temàtica diversa, alguns dels quals sobre la producció i el treball del ferro. L’inventari de patrimoni industrial encarregat pel mNACTEC, li va permetre localitzar les restes de diverses fargues no identificades fins aleshores.

  • L’Alt Urgell és una terra estretament vinculada a l’explotació i la producció de ferro, però poc coneguda pel gran públic en aquest aspecte. Podeu fer-nos-en cinc cèntims?
[Carles]

Arran de les investigacions arqueològiques del jaciment del Goleró, situat a 2.000 metres a la serra del Cadí, i dirigides per Josep Maria Palet, s’han descobert una sèrie de forns per torrar el mineral de ferro que pretesament s’obtenia de l’entorn més immediat des d’època romana, fet que implica una vinculació d’aquest territori comarcal i, més concretament, de l’entorn de la serra del Cadí, amb l’explotació del ferro des d’èpoques força endarrerides. Amb tot, les evidències materials s’esvaeixen al final de l’època romana i, tret d’indicis molt tènues localitzats també al context de la serra del Cadí, no tornen a aparèixer amb consistència fins a finals del segle XV, amb la construcció de dues fargues a la vall de la Vansa —una al terme de Tuixent, que identifiquem amb les restes d’un molí fariner que s’observen encara a l’anomenat Estret de la Farga, i  l’altra al terme de la Vansa—que foren promogudes pel Capítol dels canonges de la catedral d’Urgell, senyor jurisdiccional d’aquells dominis, i cedides per a la seva explotació a diversos particulars. La farga de Tuixent s’establí l’any 1494 i la de la Vansa en un moment indeterminat a cavall de l’any 1500, coincidint amb un moment en què es documenten diverses iniciatives per part del capítol dels canonges per promoure diverses iniciatives econòmiques en els seus dominis, particularment a l’entorn de la serra del Cadí. Cal fer esment de la importància que tingué la farga de Tuixent en l’abastiment de ferro amb barres per a l’activitat manufacturera de la vila de Solsona arran de la constitució, l’any 1517, d’una companyia comercial que gestionava la producció de Tuixent i la distribució del producte a Solsona, i que estava participada pel mateix batlle de Solsona. Un altre aspecte interessant de la producció de ferro en aquest entorn és el fet de documentar l’impacte que tingué sobre l’entorn, molt particularment sobre la massa forestal, arran de la voracitat de fusta que tenien aquestes fargues sota la forma de carbó vegetal, així com l’impacte sobre la continuïtat dels meners de ferro (l’esgotament dels meners va obligar el tancament de la farga de la Vansa cap a 1627). Ja al segle XVIII trobem altres fargues a la nostra comarca. Per un costat la farga de Fórnols que, limitada en la seva disponibilitat de mineral de ferro de l’entorn del Cadí, va haver d’acabar utilitzant mineral que baixava d’Andorra o, fins i tot, de Font-romeu, a l’alta Cerdanya, també la farga de Noves, que referencià el viatger i espia Francisco de Zamora a finals del segle XVIII, i finalment la farga de Moles, construïda al costat de l’actual frontera amb Andorra i que acabaria donant nom a un nucli de població conegut, fins aleshores, com la Bastida d’en Donat.

[Lluís]:

De fet, com passa en moltes temàtiques, a l’Alt Urgell hi ha un buit historiogràfic en molts aspectes. Més enllà de la tasca ingent de publicació de fonts documentals medievals, impulsada des del Bisbat d’Urgell des de fa una colla d’anys, la recerca històrica té moltes mancances que, des de fa deu anys, intentem cobrir des de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, en la mesura de les nostres possibilitats. Precisament el cas del ferro disposa d’estudis en territoris ben propers, com el Pallars i Andorra, però fins fa ben poc no s’ha començat a treballar aquest tema en la nostra comarca. Tot i que ja als anys cinquanta en Josep Maria Madurell va publicar documentació sobre la temàtica, encara queda molta feina per fer. La farga de Noves n’és un bon exemple: fins fa ben poc no s’havia referenciat pràcticament enlloc i, fins i tot, algun text la confonia amb una hipotètica “farga de Norís”. Per contra, les restes que se’n conserven són notables i les darreres recerques documentals que estan fent en Josep Sánchez i la Roser Comas ens mostren una història breu però intensa d’aquest establiment. Un altre tema important, que ja apunta el Carles, és l’explotació intensiva del bosc per a fer carbó destinat a les fargues. Diverses cites ens mostren l’Alt Urgell com un territori molt afectat per aquesta activitat a finals del segle XVIII i principis del XIX, amb nombrosos conflictes en la gestió dels boscos atesa la diversitat d’usos a què es destinaven (ús per la comunitat local versus explotació comercial, carboneig, llenya, fusta per a construcció…). Novament, manca un estudi seriós i aprofundit sobre aquest aspecte.

  • A través de les vostres recerques heu localitzat nombroses fargues que apareixen documentades en les fonts escrites. Quina valoració en feu d’aquest patrimoni?
[Carles]:

Cal tenir present, també, el caràcter capdavanter de la vall de la Vansa, dins del seu context de les terres altes de l’antic comtat d’Urgell, en la incorporació d’un sistema de fargues de caràcter hidràulic a partir de finals del segle XV. En aquest sentit, seria de justícia que el nostre territori deixés de figurar com a nota a peu de pàgina en el desenvolupament de l’activitat fargaire de Catalunya i se li atorgués la importància que es mereix, per més que aquest ímpetu s’esgotés en un moment força anterior que a Andorra o al Pallars, per exemple, potser, precisament, a causa de la seva precocitat.

[Lluís]:

A més, en algun cas, com la farga de Romadriu o la de Noves, les restes que han arribat fins als nostres dies són destacables en el context català, tot i que el seu procés de degradació és ràpid i implacable. Com diu el Carles, si més no, hauríem de pretendre que l’Alt Urgell aparegués a la historiografia amb el paper real que va tenir en aquest sector, sense magnificar-lo però també sense menystenir-lo.

  • Les armes de foc són a Ripoll el què els ganivets a Solsona o les encluses a Bagà i la Vall de Bac. Existeix algun element patrimonial que identifiqui la metal·lúrgia de l’Alt Urgell?
[Carles]:

No conec cap producció concreta que, d’alguna manera, esdevingui “marca de la casa” de la producció fargaire de l’Alt Urgell, si més no a través de la documentació. Cal tenir present en el cas de Tuixent, per exemple, la seva condició d’abastidora de ferro en barres (sense transformar en objectes) a la producció manufacturera de Solsona (potser els famosos ganivets de Solsona es van començar a fabricar amb ferro de la vall de la Vansa?). De tota manera, sí que hi ha veritables peces d’artesania fetes amb ferro forjat a la nostra comarca, que són les reixes dels altars de les nostres esglésies. Malauradament només podem contemplar, actualment, els de l’església de la Mare de Déu de la Trobada de Montferrer i de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell. Fa de mal dir que aquest tipus de mobiliari litúrgic sigui una especialització de la producció fargaire local, tot i que podria ser una hipòtesi suggerent, tenint en compte que és el capítol dels canonges de la catedral d’Urgell el propietari eminent i el promotor de les primeres fargues documentades a la nostra comarca.

[Lluís]:
x

A la Seu d’Urgell, en època moderna trobem el corpus d’oficis necessari per a proveir una ciutat que, alhora, actuava com a referent comercial d’una àmplia zona: els ferrers i serrallers clavetaires (i els llauners més endavant) no mancaven mai entre l’artesanat local, sovint amb funcions pròpies d’oficis més especialitzats, com ara el manteniment i reparació d’armes de foc. Si parlem d’època contemporània, hem de tenir en compte els ferrers de tall, un sector del qual, ara mateix, no coneixem l’origen. Al segle XIX ja eren un ofici reconegut, i algunes famílies (Martret, Muntó…) van continuar desenvolupant aquesta activitat fins ben avançat el segle XX. Curiosament, aquestes nissagues de ferrers, sovint especialitzats en eines de tall (el nom de Cal Falcer és ben descriptiu!) es concentraven a l’entorn de l’actual carrer de Sant Josep de Calassanç. De fet, com a mínim des del segle XVI ja documentem alguns serrallers en aquest punt, segurament per aprofitar l’aigua que passava pel “Riguer” que donava nom antigament al carrer i per la segla del Molí que, alhora, servia de fossat a la muralla de la ciutat.

  • Quins projectes teniu per al futur?
[Carles]:

Personalment, les principals línies de recerca en què treballo, m’allunyen una mica de l’estudi del món de les fargues. No obstant, en aquest sentit, estic disposat a col·laborar amb qualsevol iniciativa que tingui com a objecte un millor coneixement d’aquesta activitat, principalment a la comarca de l’Alt Urgell.

[Lluís]:

En el meu cas, la història de les indústries i dels oficis m’ha anat “perseguint”, des del treball de recerca de batxillerat dedicat a les mines d’Adrall, passant per l’inventari de patrimoni industrial impulsat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya o l’estudi de diversos aspectes urbanístics i econòmics de la Seu d’Urgell. És un sector important al Pirineu, on trobem moltes iniciatives que, a causa de la política radial de comunicacions impulsada per les administracions del segle XIX (la Seu d’Urgell mai ha tingut ferrocarril, i l’accés per carretera no va ser-hi possible fins el 1896!!!), van veure frustrades les seves expectatives. Així doncs, sempre he intentat mostrar un territori amb una problemàtica concreta però amb les mateixes il·lusions, projectes i afanys modernitzadors que van tenir altres localitats, encara que molts no poguessin tirar endavant. En definitiva: reivindicar un Pirineu que mai va estar tan aïllat ni desconnectat de les capitals, de la plana i de la costa, com massa sovint encara s’intenta fer creure.